Referèndum i democràcia

No sóc partidari d'assenyalar moments històrics. Perquè crec que els processos polítics com el que viu Catalunya són més el cúmul de dinàmiques quotidianes que de dates culminants. La qual cosa no vol dir que no hi vegi virtuts, en les dosis d'èpica per la cohesió de qualsevol moviment, també l'independentista. Amb tot, m'atreveixo a apuntar que el 2017 suposarà un punt d'inflexió amb el referèndum com a màxim exponent. El referèndum és una solució, no el problema, per dirimir les diferents posicions sobre el futur polític del país i la seva possible independència, o no. Per això és una opció que demana la immensa majoria de la societat catalana, en una forquilla que va del 75% al 86%. Però no vol dir que la voluntat política de tots els actors tingui el mateix grau de fermesa per aconseguir realitzar una demanda tan majoritària. Encara menys en contra dels poders d'un Estat de baixa qualitat democràtica com demostra un nou cas de violència judicial com és el que ha afectat ara el regidor vigatà Joan Coma. La por és legítima, però no oblidem que renunciar als instruments democràtics per temor de les represàlies ens converteix en col·laboradors necessaris de la putrefacció democràtica. L'autocensura és el low cost de la coerció de les llibertats personals i col·lectives. Esgrimir les dificultats de l'exercici democràtic ha de ser sempre una denúncia dels poders limitadors i no un fre cap a aquells disposats a jugar-se-la per defensar les vies democràtiques. Introduir dubtes sobre el referèndum en aquests moments com fan alguns dirigents del PDeCAT o dels comuns, evitant fixar terminis en contra de la determinació “indefectible” del govern Puigdemont-Junqueras, és foc amic contra les trinxeres del front democràtic. Per a una majoria social que només té la lluita democràtica com a via per les seves aspiracions polítiques, no és acceptable l'argument de l'ajornament sine die del referèndum mentre creix el nombre de processats.