De set en set
Jan-Pol
Avui fa dotze anys i set dies que va morir en Jan-Pol, el meu primer fill. Després de setanta-dues hores molt malparides per a tots els que hi érem, el nen d'ulls d'ametlla i llavis de maduixa va decidir desplegar les ales cap a qui sap on. Eren quarts de deu del vespre, havíem canviat d'any feia dos dies i en faltaven quatre per al meu aniversari. Llavors vaig aprendre que no pot existir l'alegria sense la figura del dolor, ni la pau sense la presència del neguit, ni la nit sense l'arribada del dia. Vaig entendre, també, que la pèrdua és alhora un guany i que a partir d'aquell moment calia fer mans i mànigues per estimar la vida com si no hi hagués demà. En Jan-Pol m'ho va ensenyar. I ho va fer, pobret, sense paraules, sense ni tan sols obrir els ulls: viu, viu ara, en aquest instant. No proposo cap mena d'apologia del carpe diem entès com una disbauxa permanent. Això em sembla una barrabassada que no porta enlloc. Us transmeto, només, l'ensenyança d'un petit gran cor que va néixer per fer-me créixer, per fer-me forta, per fer-me plorar llàgrimes de debò. Perquè a partir d'aleshores em prengués la vida seriosament, fora collonades, i estimés sense cremallera. Intensitat, aquesta és la paraula precisa. Intensitat a cada instant. Perdem, sovint, a qui estimem. Fem servir paraules com desgràcia, injustícia, tristesa o fúria. Reneguem. Embogim. Però una vegada passat el primer dol, abandonat el tedi del no viure, sentim aquella fressa d'ales tendres que ens empeny a volar més i més alt. Gràcies, preciós, per tot el que em vas donar. Sense tu, encara tindria el més calent a l'aigüera.