opinió
On som, on anem i com hi anem
Un canvi radical possiblement ens obriria algunes portes ara tancades
Dubto que en aquest moment hi hagi cap economista al govern capaç de copsar la realitat econòmica del país, saber què planegen realment els tècnics al més alt nivell, en quines xifres es mouen i poder estudiar l'estat real actual del país. Tenen manera –jo crec que no– de saber les mesures a curt termini que prendrà l'Europa Comunitària, les directives que en sortiran? Què planeja Anglaterra i què faran els quatre països nòrdics? Islàndia tant li fa: sols afecta el preu del bacallà i el salmó. Potser les dades que més poden repercutir són les de la gran banca internacional que ara diu i no diu, sembla que vol prendre la iniciativa, però no ho fa. Si el succés té lloc, les paraules habituals d'insurrecció, aixecament, revolució i moltes més no tenen sentit en un cas com aquest i els gramaticòlegs hauran d'inventar mots per al succés. Si la gran banca s'erigeix en líder, encara que no ho faci ostensiblement, els canvis poden ser grans i la classe mitjana seria la perdedora. Sempre ha estat la més envejada i la menys afavorida. Mentre hom va pensant en el seu discret actiu, i els anys -ai!– que li resten de patir ensurts de salut, acabant gairebé convençut que el millor és no pensar-hi, intentant convèncer-se que ja ho té tot fet i el que sobrepassa és propina, pensar en què passarà li és igual, la veritat és que passi el que vulgui i facin el que facin els de casa, els envejosos veïns tirotegin i l'Europa, tipa de tot, se'ns arronsi, a Catalunya sortirà dels calaixos l'esperit experimentat per tota una història d'entrebancs i, una vegada més, a peu coix si convé, els catalans sortiran de l'enfangament ben parats. Si la postguerra dels quaranta i la crisi del final de segle i principi de l'actual no han pogut amb nosaltres, és que algú és capaç d'inventar res pitjor? No som una raça: som una irregularitat de la naturalesa que va trencar hàbits, costums i normes dels natius ibers i va recollir dels invasors temporals el millor de cada raça. Dels fenicis, l'esperit de treball; dels grecs, art i cultura; dels romans, la llei i l'ordre, la llibertat, la justícia i l'esperit de país. Quan surt aplegada la raça amb la multitud i ens ataquen, els nostres mitjans solen dir que ens tenen enveja. Potser sí que en té la cara, però en el fons és una altra cosa: ens tenen por. La línia actual de perseguir una costosa independència, fem veure que ens ho creiem, quan la realitat és que tenim poques possibilitats. Malgastem esforços, credibilitat i temps. Un canvi radical –mama: no ho faré més!– possiblement ens obriria algunes portes ara tancades. Un reforçament organitzatiu d'atribucions de la Generalitat, sense enganyar, sincer, ens podria retornar credibilitat i esperit de col·laboració, molt més rendible i còmode que lluitar contra un mur, que és d'alguna manera el que fem ara. He de dir que l'edat i l'experiència van juntes gairebé sempre. Això no vol dir que no m'equivoqui.