El triangle virtuós de la cultura

El passat mes de novembre, associacions i persones diverses del camp de la cultura feien públic el manifest Per una política cultural de llarg abast. Excel·lent notícia i suggeridor títol. Però, també cal dir-ho, continguts poc elaborats, ancorats en unes dicotomies que no haurien de ser-ho: indústries culturals o creació, aparador o dinàmiques de base, polítiques públiques o participació... Unes dicotomies que expressen la realitat i que no es tracta pas de decantar en un o altre sentit, sinó de “superar”, de trobar-ne la síntesi, de descobrir les grans sinergies i rèdits col·lectius que amaguen si se saben conjugar en una resultant integradora, multiplicadora, lluny de cercles viciosos. Aquest hauria de ser, em sembla, l'objectiu de tota política cultural. Potser sí que és hora de parlar-ne, de procurar un nou consens que permeti un salt qualitatiu i que faci inexcusable un pressupost públic a l'altura deguda. Aquesta és la principal virtualitat d'aquest manifest: la invitació a parlar-ne. Vet aquí unes primeres consideracions que em semblen bàsiques i una idea final:

1. No es pot supeditar la creació a la indústria, certament. Hi ha amples camps de la primera que queden lluny de les lògiques industrials i que poden ser, en canvi, d'un alt interès general, pels beneficis no tant econòmics com socials que reporten o pel que tenen d'inversió amb resultats a mitjà i llarg termini. Per això, són essencials les polítiques de suport a la creació i la inversió en els valors emergents. Dit això, cal afegir que també ens calen, com a tota cultura no hegemònica (només n'és l'anglosaxona), trampolins industrials prou potents per fer emergir la nostra creació i la nostra producció al mapa de l'oferta global. I això vol dir, necessàriament, concertació públic-privat. Més encara: l'estat del benestar, per ser sostenible, ha de doblar-se cada dia més d'“estat relacional”, disposat a concertar amb altres agents econòmics i socials, per tal de poder desenvolupar-se de manera suficient i sostenible. És clar que, en aquesta concertació, no pot vendre-s'hi l'ànima. Tampoc no pot consistir en la mera subvenció graciosa, a fons perdut, en benefici d'una o altra empresa. Concertar, des del poder democràtic, ha de voler dir fer-ho al servei d'objectius precisos i contrastables, sempre d'interès general.

2. El mer lluïment d'aparador és una banalitat. Això no vol dir que no calgui posar les coses a l'aparador, a l'abast de tothom: se'n diu difusió cultural i artística, polítiques de “democratització de la cultura”, una de les beceroles de l'estat democràtic. És cert, però, que no basta. Fa molt de temps que vam afegir-hi allò de la “democràcia cultural”, ara denominat “apoderament”, és a dir, l'impuls de dinàmiques educatives i animadores que duguin les persones a fer-se subjectes actius de la vida cultural, ciutadania crítica, participativa, expressiva, creativa. Això ens ha de permetre experimentar també formes de subsidiarietat social, d'autogestió o de cogestió per la ciutadania.

3. Alerta, però. No val la contraposició de “poder popular” i “poder democràtic”. Prou coneixem les fàcils derives de la condició humana quan toca poder, “democràtic” o “popular”: burocratització, dirigismes, corrupció... I, en el cas del “poder popular”, sense urnes ciutadanes ni contrapesos democràtics. És hora d'aprendre a assumir què és responsabilitat de qui i d'exigir a cadascú la seva estricta responsabilitat, elegits o associats. El poder democràtic, fruit de les urnes, ha de vetllar per l'interès general de la ciutadania, enllà d'interessos empresarials, corporatius, gremials, associatius, personals, etc. I els individus i les associacions han de defensar els seus interessos, assumir la seva quota de responsabilitat col·lectiva i empescar-se projectes d'utilitat ciutadana real, procurant de concertar-los amb l'administració, sense pretendre suplantar la ciutadania. Al poder democràtic li cal concertar amb la societat organitzada, que és un agent no lucratiu i de gran potencial, però sempre, com en tota concertació, garantint que sigui al servei d'objectius ciutadans precisos.

Concertar és, doncs, la clau. I una darrera idea: caldria assajar una concertació públic-privat-associatiu que possibilités una nova i potent dinàmica cultural ciutadana, cosa que, a parer meu, només és factible a partir del “triangle virtuós” que formen tres vèrtexs: un, integrat per l'escola, l'institut i la universitat; un altre, integrat per les famílies de tota mena i els grups d'edat; i, el tercer, integrat per les administracions públiques en concertació amb empreses i entitats. Una nova dinàmica que hauria de partir d'uns avantatges dins de l'oferta cultural, amb continguts complementaris de l'educació, estimuladors de la pràctica cultural de les famílies i del públic jove, multiplicadors del consum cultural massiu i de la participació cultural. Des del món educatiu, depassat per les noves circumstàncies, fa temps que se n'ha assenyalat la necessitat, donant lloc al moviment denominat “ciutat educadora”. Diria que aquest és, avui, el principal repte.