Quan un quiosc tanca

Dissabte passat no només va tancar el 2016. També va tancar el quiosc que hi ha a la travessera de Gràcia cantonada amb Tuset, tot i que també podria ser el carrer Tuset cantonada amb travessera de Gràcia. El seu propietari, el Jordi Torrent, plega. Té 66 anys, i de fet per edat ja li tocaria jubilar-se. Però ell no volia. O almenys no volia ara. Encara tenia gasolina per tirar uns anys més però té una cardiopatia greu que l'obliga fins i tot a portar un aparell que monitoritza en cada moment com li va el cor. En aquest temps de pròrroga entre els 65 anys i la jubilació real el Jordi ha intentat que el quiosc no tanqués. Després de tres generacions, la quarta no ha volgut seguir i tampoc ha trobat ningú que volgués agafar la llicència que és propietat de l'Ajuntament de Barcelona. Les condicions per assumir-la són molt dures però no menys que l'horari: tres dies de festa l'any (Nadal, Cap d'Any i Divendres Sant) i aixecar-te a dos quarts de quatre de la matinada cada dia de la setmana, diumenges inclosos. De fet, vaig conèixer el Jordi perquè agafàvem junts el mateix tren que, a una hora insultant, ens porta als nostres respectius llocs de treball. Ell em va reconèixer mentre llegia El Punt Avui i va veure una de les meves columnes (quan se signava sense fotografia això no passava). Fa cinc anys, només cinc anys, el seu quiosc venia uns mil diaris al dia. Ara, amb prou feines en venia 150. El dia que arribava als 200 era festa major. Per això, amb el pas del temps el seu quiosc venia de tot, també diaris: llaunes, flors, tabac o targetes de transport. I ara que plega, el primer que li vaig preguntar és què trobaria a faltar: la gent. Efectivament, tot un barri quedarà orfe de premsa, inclòs Artur Mas: no tothom pot presumir d'haver-li venut els diaris, a un president de la Generalitat. Quan un quiosc tanca, s'abaixa alguna cosa més que la persiana. Quan un quiosc tanca, també ho fa un tros de la nostra història i amb ell un bocí del cor dels lectors.