La setmana dels fanalets

A partir d'ara i fins a la celebració –o no– del referèndum, cada setmana serà temàtica. O cada dia. El dia espanyol de l'ANC, el dia espanyol del Cor de l'Orfeó Català o el dia espanyol de l'etiqueta separatista d'Anís El Mono. El dia de cada dia contra algú. La setmana passada va ser la setmana del fanalet. I en van alçar una com un campanar els defensors de la més tendra infància corrompuda a Vic per la follia independentista. Es va fer la cavalcada, la va transmetre TV3, es va triplicar la venda de fanalets estelats i els van exhibir pares i nens amb la mateixa innocència amb què rebien els Reis. Es fa difícil parlar d'adoctrinament perquè no n'hi va haver gaire. Poc cal adoctrinar ja a Vic o a Osona. I no sembla que la “doctrina” sigui tan letal. Almenys no és tan aspra com la que han impartit durant anys els soldats en totes les fires de la infància. O la que imparteixen els toreros als seus fills “y a mucha honra y qué pasa, desgraciados”. El concepte d'adoctrinament és ben discutible. I encara ho és més els dels fanalets adoctrinadors. Per contra, sembla poc discutible que hi ha una mala llet celtibèrica desbocada contra els partidaris de la independència. Que són escorxats davant l'audiència espanyola com degenerats, heretges, totalitaris, corruptes, adoctrinadors, imbècils o miserables. Quan algú és tot això s'aixeca la veda. El tir a l'infrahumà. Qui pot qüestionar qualsevol mesura violenta si qui en pateix els efectes és el dimoni? És aquesta doctrina la que fa por.