Jaume Camprodon

En l'època en què el bisbe de Girona Jaume Camprodon vivia en un pis al costat del Mercat Municipal de la ciutat em trobava molt sovint amb ell quan a peu es dirigia a la seu del Bisbat a primera hora del matí, i també cap al migdia quan se n'anava a dinar. I sempre fèiem petar uns moments la xerrada. El bisbe Jaume, per a mi, era tot cor. Era un pastor, es feia escoltar i no el vaig sentir mai dogmatitzar. Fins i tot diria que escoltava més que no pas parlava. La discreció crec que era la seva gran virtut. Durant el seu episcopat jo ja havia deixat d'exercir de capellà i, per tant, no hi vaig tenir una relació molt íntima. Però vaig seguir les seves actuacions i el seu programa pastoral, sempre ben acompanyat per l'amic Padrós, que ens va deixar no fa gaire temps. En el seu temps no em deixava perdre mai l'homilia del dia de Sant Narcís, patró de Girona. I no era pas sol. Deia coses, moltes coses, sempre amb aquella caritat cristiana que el distingia. L'homilia del dia del patró no passava desapercebuda.

Recordo cinc bisbes que han ocupat la responsabilitat episcopal de la diòcesi de Girona. El que més ha durat fins ara ha estat el bisbe Cartañá. És difícil de definir. Era molt ell, i no hi havia qui el fes passar pel tub si una cosa ell no la veia clara. Era un home del règim, no hi ha cap dubte, però recordo que els nens de la diòcesi vàrem estudiar el catecisme en català, amb llibre inclòs, cosa que de ben segur no va agradar a les autoritats de l'època. Al bisbe Cartañà el va substituir el bisbe Narcís Jubany, un canvi radical de formes, un entusiasta del Concili Vaticà II, però ens quedarem les ganes de saber realment fins on arribaven les seves idees de la nova Església. N'he parlat amb gent que van estar prop d'ell i només amb el seu somriure en donen a entendre que pensen el mateix que jo. No volia fer trencadissa i arribava sempre al límit que creia que havia d'arribar sense que hi hagués cap daltabaix. Només vull recordar que quan jo exercia de capellà vaig decidir posar-me a fer de manobre, pensant que si la gent treballava amb feines manuals jo no podia ser diferent. Al cap d'una setmana em va cridar per dir-me que ofenia la dignitat sacerdotal treballant en una feina tan baixa. Em va caure l'ànima als peus. Va ser quan vaig acabar de veure que tot el que es predicava de canvis, res de res. Va venir en Camprodon, com li dèiem en to col·loquial, i el va substituir quan va dimitir en Carles Soler, al que només vaig conèixer de vista. No hi vaig voler parlar mai, sabia quin peu calçava. I el mateix m'ha passat amb l'actual, Francesc Pardo. No podem pas dir que la diòcesi de Girona hagi tingut gaire sort. I això que hi havia candidats molt aptes de la mateixa diòcesi. Sempre s'ha dit que el rector del Seminari, Damià Estela, anava a totes les ternes que la jerarquia presentava al govern de Madrid quan hi havia una vacant, però estava fitxat i era descartat una vegada darrere de l'altra.

Em quedo amb el bisbe Jaume. No crec que en l'aspecte doctrinal es plantegés gaires problemes. Era un pastor i tenia cor. Estimava. Segur que és al lloc dels benaurats. Gràcies, bisbe Camprodon.