Conviure pacíficament

En les societats postmodernes secularitzades, la diversitat religiosa, cultural i ètnica és un factor que va in crescendo. Com a conseqüència dels fluxos migratoris i de la llibertat de creences i de pensament, les societats esdevenen progressivament un Tot plural, un mosaic de tendències i de comunitats morals i religioses que han d'aprendre a viure conjuntament.

La pluralitat religiosa, cultural, lingüística, ètnica i social inherent a la nostra societat requereix que existeixi una neutralitat per part dels poders públics. Neutralitat, però, no significa indiferència i, menys encara, deixadesa.

En la gran majoria de països democràtics i lliures, la separació entre el poder polític i el religiós és un fet clarament manifestat en les seves respectives cartes magnes, però aquesta separació permet diferents claus interpretatives. L'Estat pot ser neutre, però, a la vegada, pot protegir i afavorir el fenomen religiós globalment considerat, perquè el considera positiu per al bé social. També pot ser neutre, però, en canvi, ignorar o, fins i tot, arraconar el fenomen religiós que es manifesta en el si de la societat per considerar-lo un element tòxic des del punt de vista social.

Segons Charles Taylor, hi ha tres pautes que han de fer possible la convivència fluida entre religions: primera, que ningú no sigui coaccionat en matèria de religió o de creences bàsiques; segona, que existeixi igualtat entre persones amb diferents credos o creences bàsiques, de tal manera que cap perspectiva religiosa, cap cosmovisió ha de tenir un estatut privilegiat per l'Estat i, tercera, que s'han d'escoltar tots els corrents espirituals i tots han de poder participar en el procés sempre en marxa a través del qual la societat determina quines metes es proposa i com assolir-les.

Els tres principis clau de Taylor es poden sintetitzar en el de la llibertat, el de l'equitat i el de la participació. Cada ciutadà té llibertat de pensament, de creença, de moviment i d'associació. Ningú no ha de ser discriminat per motiu de la seva creença o convicció, sigui de la naturalesa que sigui. Aquesta llibertat, però, té necessàriament límits. Quan l'exercici d'aquesta llibertat envaeix la llibertat de l'altre o vulnera el principi d'equitat o de participació, s'està fent un mal ús de la llibertat, de tal manera que es fa necessari que l'Estat reguli aquest ús i garanteixi que tots els ciutadans puguin exercir aquest dret.

El segon principi és el d'equitat. Tot ésser humà ha de ser tractat amb equitat independentment de les seves creences o conviccions, siguin minoritàries o majoritàries. L'Estat ha de reconèixer l'equitat en el tracte a tots els ciutadans i no pot sucumbir a formes de discriminació o de tracte preferent.

Finalment, el tercer principi de Taylor és el de la participació. Tot ciutadà té dret a participar, a prendre part en la cosa pública, a contribuir amb el seu parer, des de les seves creences i conviccions, a determinar el bé comú, les metes col·lectives, el futur de la col·lectivitat. Independentment del nombre de persones que representin una convicció o una creença, tot ciutadà té dret a prendre part, perquè això significa ciutadania a diferència de la condició de súbdit.

Ens cal aprendre a conviure en la diversitat i a fer el possible perquè persones que participem de diferents religions o cosmovisions puguem tenir vincles d'harmonia i de civilitat. Segons Charles Taylor, la raó de ser de la neutralitat estatal és precisament evitar d'afavorir o perjudicar no solament posicions religioses, sinó qualsevol posició bàsica, religiosa o no. Això significa, per exemple, que no pot afavorir el cristianisme enfront de l'islam, però tampoc la fe religiosa enfront de la increença religiosa i a la inversa.

El diàleg entre comunitats religioses distintes entre si és bàsic en les societats postmodernes secularitzades. És l'únic mode de combatre la fragmentació i la marginació, però també de neutralitzar tòpics i de prejudicis negatius que s'alimenten des de la ignorància i el desconeixement de l'altre.

Per a poder dialogar i establir una relació fluida les unes amb les altres, cal cercar pretextos, ocasions per trobar-se i fer activitats conjuntament. A la vegada, cal superar vells estereotips i disposar-se a hostatjar la paraula de l'altre i aprendre d'ella. En aquest exercici dialògic, els ciutadans aprenen valors de la tradició aliena, eixamplen la seva visió del món, dilaten el seu cosmopolitisme, i tot això té conseqüències beneficioses per al capital social.