ANC, ara sí que és l'hora

Això que entre tots plegats en diem “el procés” va començar, cal recordar-ho, com una reacció del poble a la sentència del Constitucional que anul·lava la voluntat dels catalans. Una decisió sobirana presa a les urnes. Algú pot recordar què van derogar aquells quatre jutges de l'Estatut aprovat per una àmplia majoria parlamentària? Ningú. Però oi que tothom –excepte els de sempre– conserva viu el sentiment d'humiliació? Els nostres polítics s'havien abaixat els pantalons davant d'un Zapatero sense paraula; en Guerra ens va passar el ribot i se'n va vantar; el PP va recollir firmes en contra d'una voluntat legitimada a les urnes, i la societat espanyola o bé va riure o bé va callar. La indignació es va cuinar sola –sense polítics pel mig– i va esclatar l'11 de setembre del 2012.

El procés ha trastocat l'statu quo i ha rebentat tothom que se li ha posat al davant, fins que la societat civil n'ha cedit el control als polítics, tot sigui dit, perquè tocava fer-ho. Hem tingut la immensa sort que dues forces antagòniques que lluiten, paradoxalment, pel mateix espai polític, s'hagin posat d'acord per crear un partit que és l'eix central de l'independentisme al Parlament, Junts pel Sí; i que malgrat tombarelles diverses la CUP s'avingui a entrar en el joc. Hem tingut la immensa sort que un president s'hagi sacrificat pel país i que el relleu sigui una persona amb una capacitat política excepcional i amb esperit indestructible, que garanteix que arribarem fins al final.

Ja fa mesos que estem en ple compte enrere però els nostres polítics s'han distret. És la mateixa sensació que experimenten els seguidors més patidors del Barça quan els blaugrana perden al seu camp 0-2, queden 35 minuts per al final i els catalans fan rondos interminables a la línia de mitjos, sense ni tan sols acostar-se a porteria, com si ells fossin els que guanyen per golejada.

A hores d'ara no és gens clar que guanyarem un referèndum per la independència de Catalunya, acordat o no, amb prou participació i de manera prou àmplia perquè el resultat sigui inqüestionable. Fins i tot les enquestes corroboren que no anem bé, cosa que ens hauria de posar alerta. I mentrestant, què fan els nostres polítics? Enfangar-se en la retòrica que cal ampliar la base independentista i, ara, obrir el meló d'un debat successori que és risible, que no ens cal, que ens distreu. Fins i tot el debat dels pressupostos ha passat a un segon pla. Però és que s'han begut l'enteniment? No s'adonen que estem davant d'una oportunitat excepcional i que no n'hi haurà cap més en generacions? No veuen que estem davant d'un canvi que ho regirarà tot: l'eix dreta/esquerra, la lògica patronal/sindicats...? No només Catalunya, el món sencer es troba a les portes d'un canvi de paradigma que escombrarà velles estructures i canviarà la concepció que tenim de certes coses. De fet, ja és així. Els atacs integristes a Europa, a Jerusalem, són un nou tipus de guerra que modifica el concepte de seguretat. El canvi climàtic no és una teoria, és una realitat que ens trastoca la quotidianitat. I hi podríem afegir moltes més coses: la innovació tecnològica, l'envelliment de la població, les migracions massives...

Davant de tot això, restarem una autonomia sotmesa a un estat ineficient, de matriu corrupta, d'estructura feudal; o serem un dels estats capdavanters d'Europa? La tria és a les nostres mans.

Què entenem per eixamplar la base sobiranista? Que els comuns acceptin un referèndum? Perquè els dirigents del partit, no pas una part de la militància, no són independentistes! Amb qui, realment, hem d'interactuar? Amb els dirigents o amb les seves bases? La clau de la majoria, del sí, és el poble, no els dirigents dels partits. Per tant, deixe'm-nos de jocs i anem de cara a barraca. Els partits, els mitjans, la societat civil organitzada –i la desorganitzada que vulgui i pugui sumar-s'hi– han d'explicar amb arguments planers per què necessitem ser independents. En què ens beneficiarà la independència. Temes no ens en falten: l'atur, les pensions, la creació d'infraestructures, la defensa de la llengua i la cultura...

No convencerem ningú dient, només, que amb la independència viurem millor; hem d'explicar per què i com hi arribarem i, si podem, quan hi arribarem. I s'ha d'explicar sense partidismes. I no hem de perdre el temps donant arguments a persones que sabem positivament que no convencerem mai. Ara cada vot és or. Això ho han d'explicar els polítics, però sobretot s'ho han d'explicar uns ciutadans als altres; n'han de parlar els veïns, les famílies... Ara sí que és l'hora de l'ANC, i d'Òmnium, i del CCN i de Gent de la Terra i de totes aquelles entitats, empreses i persones que tenen les idees clares i les mans lliures d'interessos polítics.