Un referèndum efectiu

Així va parlar ahir Ada Colau: “La qüestió no és si el referèndum és pactat o no, sinó que sigui efectiu.” L'opinió de l'alcaldessa de Barcelona és important. No només pel càrrec, sinó també per la transcendència política del personatge. Colau lidera una amalgama incerta de partits, parapartits i partidets que intenten articular-se, amb el permís d'Iniciativa, a l'esquerra del PSC. I l'esquerra del PSC és l'esquerra del present. A més, tota aquesta tropa de comuns, iniciatius i podemites, amb opinions i sensibilitats sovint enfrontades, són els únics dins la gran sopa de sigles catalanes que fan equilibris entre l'independentisme i l'unionisme. Els únics sobiranistes amb els quals es pot comptar en aquest camí d'esperança i amargura que hem convingut a dir “procés”. Per això és important el que diu Colau. L'alcaldessa de Barcelona, doncs, no demana un referèndum pactat. El reclama “efectiu”. I com pot ser “efectiu”? Sembla prou clar. Cal que compleixi tres condicions. La primera, que sigui aquesta vegada la Generalitat qui l'enceti i qui el culmini. Qui arribi, a cara i a cor oberts, fins al final. La segona és que ha de ser vinculant. Els catalans han de tenir la certesa que s'ho juguen tot. Que no va de broma. La tercera condició és que hi participi el màxim de gent. Del sí i del no. Ada Colau no ha de patir per les dues primeres condicions. Depenen del govern i del Parlament. Ho faran. Però la tercera depèn també d'ella i els seus. Si s'hi impliquen, serà més “efectiu”.