Relacions trencades

Tots tenim algun tipus de relació trencada, estroncada o mal acabada. O la tindrem. És llei de vida. A Zagreb s'ho han agafat comercialment, han decidit optimitzar la desgràcia i crear-ne un museu. La capital croata té, per tant, el primer espai expositiu mundial d'aquest gènere. No és un lloc gens trist, està situat en un edifici robust i molt agradable, amb uns testos de flors sempre vives a la porta. Un indret que convida a entrar-hi, situat en un turó fantàstic amb bones vistes de la ciutat. Fins i tot hi ha un bar ple de llibres sobre relacions liquidades, per poder fer un cafè en propietat i pensar que al cap i a la fi sense relacions trencades no tindríem literatura. I dins dels serveis del museu, destaca que ofereixen Wi-Fi, per si algun visitant necessita enviar algun missatge d'últim moment. La contrasenya del Wi-Fi és tota una declaració de principis. Password: Just friends (només amics), escrit separat, “com ha de ser”, adverteixen uns cartells. Separació, per tant, és la paraula clau del museu en què destaquen per exemple objectes, com “aquella torradora regal de casament que tant t'agradava i que no et tornaré mai”.

Cada dia reben moltes visites, no sé si el dia dels enamorats també, no ho vaig preguntar i ara penso que era un detall significatiu i revelador. Convidar la parella el dia de Sant Jordi a visitar el Museu de les Relacions Trencades té un punt d'agosarament o de funesta premonició. O de resistència: “A nosaltres, amor meu, no ens passarà.” La venjança, el despit, el menyspreu, la ironia, l'alleugeriment i les ganes d'oblidar es detecten a cada paret, vídeo, àudio o text. Hi ha històries de desamor desoladores i algunes d'enginyoses: hi ha gent que sap tallar bé.

A la botiga venen xocolata per regalar a l'exparella amb frases tan inofensives com aquesta: “Amb el desig que t'engreixis.” El museu en castellà du el nom de “Museo de las Relaciones Rotas”, però en italià és summament més dramàtic: “Museo dei Cuori Infranti”, i en francès sona tan poètic com “Le Musée des coeurs brisés”. En castellà són relacions, en francès i italià són “cors”. Trencadíssims.

Crear museus a partir de memòries doloroses no és novetat: a Europa hi ha diversos espais dedicats a la tortura, i cada camp de concentració i extermini té el seu memorial. Els museus són llocs per a la memòria, però també per activar-la en el present, i treure'n conclusions, inspiració o per prevenir-nos de qualsevol mal. El de les relacions trencades no ens pot protegir. Sabem que és un museu-anunci: a nosaltres, o algú proper, li passarà. És com anar al cementiri: sí, o sí. Aquest, però, ens pot animar a enviar-hi nosaltres algun objecte quan arribi l'hora de la divisió: de tot el món, Mèxic és el país que més els fa arribar objectes, i, fins ara –i aquí hi entra la vostra pro activitat–, no han rebut res ni català ni espanyol. A l'entrada del museu hi ha un mapa amb els punts més prolífics no només a separar-se sinó a no tenir cap problema a comunicar-ho i desfer-se d'objectes que havien estat molt estimats. És una nova manera de purificar la memòria, de fer net. Un autèntic museu de la condició humana.

A part del mapa, jo hi hauria afegit genealogies, històries bíbliques, una mica de mitologia i grans parelles desgraciades de la humanitat. Però és cert que hauria semblat llavors un museu antic, i aquí, del que es tracta, és que aquella torradora que veus s'assembli molt, terriblement, a la que teníeu a la cuina. O que aquell clauer sigui idèntic al primer que vau compartir. Ja ho sabeu, ara que iniciem l'any, si us voleu desfer del beneït imant de la nevera que us du mals records, si no podeu suportar més aquella bufanda en què us embolicàveu junts, o el coi de coixí del sofà on miràveu les sèries, a Zagreb en diran bé. I si els agrada com els heu explicat el vostre final, no ho reservaran per al magatzem, sinó que formareu part de la història, interminable, de les històries que no van funcionar. I situaran Catalunya al mapa, al trist mapa dels cors trencats. O, millor encara, algú pot oferir-se per tenir un museu d'aquests a casa nostra. Ja que som famosos internacionalment per tenir unes tradicions nadalenques escatològiques i irreverents, també podríem ser coneguts pels objectes estrambòtics que tindríem al nostre museu del que havia de ser i no va ser. No em digueu que d'això no en sabem un niu.