Pressupostos i referèndum

Aquesta setmana ha tornat a quedar ben clara la impossibilitat d'un referèndum pactat amb l'Estat, com voldríem la majoria de catalans. Primer, Soraya Sáenz de Santamaría i, després, el mateix Mariano Rajoy s'han encarregat de tancar de nou una porta que ja estava barrada amb set panys.

El problema a casa nostra és que, davant de l'immobilisme de l'Estat, té més clara la legitimitat d'un referèndum unilateral un polític espanyol com Iñigo Errejón que no pas Lluís Rabell, Joan Coscubiela o el mateix Xavier Domènech. En definitiva, l'avantguarda d'una presumpta organització rupturista que en realitat és tan poc valenta que posa al davant de la voluntat de la majoria dels seus conciutadans l'arquitectura jurídica sorgida enmig del soroll de sabres de la transició.

Aquesta esquerra conservadora, però, tindrà un greu problema si els diferents actors de la majoria independentista fan el seu paper i convoquen el referèndum al setembre d'enguany. Aquell dia hauran de decidir entre l'Espanya borbònica i la república catalana, la tria que els suscita tants nervis i que els ha dut, fa pocs dies, a demanar eleccions anticipades per fer descarrilar el camí cap a un escenari que els provoca pànic.

Abans, però, caldrà passar el tràmit dels pressupostos i caldrà tornar a exigir coherència i altesa de mires. I més enllà del postureig i dels gestos de cara a la galeria, farà falta que tothom sigui conscient que l'objectiu important, més enllà de les lògiques reivindicacions de cadascú, és que aquests siguin els últims comptes d'una comunitat autònoma espoliada. Tal com diu la històrica militant independentista Blanca Serra, “no volem una batalla autonòmica per les molles, sinó una batalla pel pa sencer de la independència política i el progrés social”. És això justament. El progrés social, la reversió de les retallades i la redistribució de la riquesa només seran possibles en el nou marc que representarà la república catalana. No veure això, o és infantilisme o és mala bava.