Tribuna
De l'Ebre al Ter
Demà a la tarda es presenta a la Fundació Valvi de Girona el llibre El Ter, crònica d'un riu, que ha escrit i editat Quim Curbet, que té plaça d'editor en aquesta capital. Tot queda a casa: el Ter, Girona, autor i editor. Em sembla la mar de bé: no tot ha de sortir de Barcelona, la gran masturbadora dels recursos de la resta de Catalunya. En aquest acte –que es preveu de gran assistència perquè aquí, com a l'Ebre, també hi ha molt d'emprenyament si pensem en el transvasament d'aigües del Ter a Barcelona de fa 50 anys– hi participaran, amb l'autor, Ponç Feliu, gerent del Consorci del Ter; Narcís Illa, president de la Comunitat de Regants del Baix Ter, i Pau Masramon, portaveu de l'entitat Aigua És Vida. La publicació del volum, que he de llegir aviat, em fa pensar en la llarga i intensa lluita en la defensa dels nostres rius, sobretot a partir de mitjan anys 70, després de la borratxera de contaminacions i saquejos a què se'ls va sotmetre durant les etapes de desenvolupament inconscient dels anys anteriors i que, en certs casos, encara dura.
De l'Ebre al Ter, passant pel Segre, l'Onyar, la Tordera, el Besòs, el Llobregat, el Gaià i el Francolí, en terres de Tarragona, el Siurana o el Montsant, al Priorat, o les Nogueres, al Pallars i la Ribagorça, tots van ser objecte d'agressions contaminants diverses.
Va caldre arribar a límits de degradació inaguantables per què, durant la transició política, amb la revifada dels moviments populars (i en primer lloc, els ecologistes, que ja havien donat el senyal d'alarma sobre aquesta i altres crisis ambientals), es produïssin les primeres reaccions, una de les quals, l'agost del 1976, la gran manifestació a Torroella de Montgrí en favor, justament, del Ter, organitzada per la Comissió de Defensa del riu. Uns anys abans, el 1973-74, davant el projecte franquista de transvasar un volum important de l'Ebre cap a Tarragona-Barcelona i cap a la Siderúrgica de Sagunt, el personal del Sud també es va alçar en defensa de les seves aigües que, talment com a Girona (pantans de Sau, Susqueda i Pasteral), ja havien estat embassades a Mequinensa, Riba-roja i Flix, en previsió de garantir els consums urbans i fer electricitat. Més tard, a l'estiu del 1978, es va produir la Marxa del Llobregat, afectat com el que més, i en els anys 90 van començar les iniciatives populars i municipals per sanejar el Besòs, claríssima claveguera a cel obert de l'àrea industrial del Vallès i de Barcelona.
El repertori és amplíssim i, talment com ara amb aquesta crònica dedicada al Ter, els nostres rius ja han tingut qui els canti, els investigui científicament i els fixi literàriament. Excel·lent feina, a la qual han hagut de donar resposta –i han de continuar donant-la– les diverses administracions públiques catalanes, si de veritat estan disposades a fer que “aquesta petita pàtria sigui completa”, com deia el gran Joan Oliver.