Drets dels infants

Els infants ho són ja siguin nens, nenes, alts o baixos, rics o pobres, guapos o lletjos, d'aquí o de fora, d'una cultura com la nostra o no. Són nens i nenes emparats pels Drets Universals dels Infants, un acord signat per la majoria de nacions el 1959. És cert que han passat moltes dècades i que es podria pensar que han quedat obsolets. I malgrat que algú pugui pensar que això podria ser així, la realitat és que avui molts drets dels nens i de les nenes estan sistemàticament ignorats i contravinguts. Per això, els drets mantenen la seva vigència al pas dels anys, mentre encara quedin molts infants desprotegits en qualsevol lloc del món, també en el nostre. I això és el que ens recorda el tribunal d'Estrasburg en l'última sentència sobre els drets dels nens a rebre una educació que faciliti la igualtat d'oportunitats i el dret a la inclusió social. Les classes conjuntes de natació s'interpreten no sols com un dret a l'educació que tenen els nens i nenes, sinó també com un deure que tenen les administracions educatives per fer real un principi bàsic, el de la inclusió, que preval per sobre d'unes conviccions religioses que queden protegides. Més, si ja s'havien aplicat mesures de respecte a les seves creences quan se'ls permetia l'ús del burkini i se'ls habilitaven vestidors diferenciats. Per extensió, dita sentència podria ser aplicable també a les activitats d'educació física i a les de música. Com sabem, la música, la natació o l'educació física tenen connotacions i interpretacions diverses als països d'ideologia musulmana segons sigui la lectura concreta de l'Alcorà. El disseny del currículum en el nostre context ajuda a la formació integral i a la igualtat d'oportunitats, per a una societat inclusiva i més equilibrada. L'educació i l'ensenyament no són, en aquest cas, solament un dret, igual que ho són la justícia, la sanitat i el treball, sinó que és també un deure de les famílies que, d'acord amb l'ordenament jurídic, han de respectar i complir. Responen al necessari desplegament de les potencialitats humanes i, per tant, són un dret per si mateixes i també un deure d'oferir-les per a aquells que tenen la responsabilitat d'educar. Les qüestions religioses formen part de l'educació, però com que les seves tendències i manifestacions són diverses, no és l'escola a qui pertoca d'encaminar-les, sinó el de formar-les en general, en el marc d'un pensament crític, obert, respectuós i solidari amb la moral i ètica universals. I la natació no les contravé, sinó tot al contrari, fomenten la igualtat d'oportunitats i la inclusió, no la integració només.

A Catalunya s'estan fent bé les coses bé i el nostre model educatiu és, redundantment modèlic ja que permet des de fa dècades l'acolliment de famílies de cultura forana sense problemes. Aquest èxit cal atribuir-lo a la societat catalana, acollidora i oberta, als diversos governs de la Generalitat, a les administracions locals i, sobretot, a les nostres escoles i els seus mestres, als qui mai els ho podrem agrair. Sense aquests últims no s'haurien resolt satisfactòriament els casos de l'Escola Annexa Joan Puigbert de Girona que, a l'any 2007, va viure un conflicte més mediàtic que real, sobre el vel d'una nena, o el 1998, quan en una escola de Santa Eugènia el pare impedia, amb la vigilància directa del germà gran, que les germanes fessin educació física i música. Durant el mateix any, i a la ciutat de Girona, es vivia l'efervescència de la distribució equilibrada dels alumnes estrangers entre tots els centres, no sense dificultats. El temps deixa les coses al seu lloc i el que eren situacions mai viscudes que xocaven amb la comoditat de la nostra cultura avui són part del nostre ADN social. Escric això just quan l'Ajuntament de Girona i la Creu Roja posen a disposició pisos per als refugiats que han d' arribar a la ciutat. És una mostra més del model social que defensem. Per això, és just reconèixer que aquesta sentència confirma que l'educació a Catalunya en el marc d'un model inclusiu va pel bon camí.