Una altra epidèmia

Era la tardor de 1999, a Madrid. Hi havia anat amb el meu amic pintor Casademont Le Vieux i la seva esposa, per presentar un llibre sobre la seva pintura i ho vam fer a la Casa de la Generalitat de la capital del Reino, concretament al Centre Blanquerna del carrer Alcalá. Per primera vegada a la meva vida (i fins ara l'única) vaig parlar en castellà, m'ho va demanar el delegat senyor Josep Gomis. A mig fer, va sonar un mòbil; aleshores n'hi havia molt pocs, era al principi de tota aquesta fotralada actual, i em va cridar l'atenció, és clar. Vaig parar en sec el parlament i se'm va acudir de dir: “Damas y caballeros, primero la técnica, por favor.” I vaig restar en silenci fins que aquell pip-pip es va haver acabat. La gent va riure, però no crec pas que ho fes el propietari del giny aleshores tan modern, tan últim crit.

Van passar uns anys, l'ús del mòbil es va estendre molt i molt ràpidament i a Roses, el senyor rector mossèn Joan Riu va penjar un cartell a l'entrada del temple parroquial, on s'hi llegia: “Si us plau, apagueu el mòbil. Per parlar amb Déu no el necessiteu.” I hi havia el dibuix d'un telèfon mòbil ratllat amb una ics vermella ben grossa. Era el gener del 2001. Uns diaris gironins en van fer crònica i també van anar a Roses a veure-ho periodistes d'altres publicacions, algunes televisions, fins i tot un gran militar francès (gran vull dir molt amunt en l'escalafó) va voler-ne parlar amb el mossèn. Al principi, abans del cartell, quan a algú li sonava el mòbil a l'església, mossèn Joan el renyava d'una o altra manera, però de seguida va optar per parar la missa fins que s'acabés la trucada, cosa encara més efectiva que no pas fer algun comentari de reny –així ho explica el senyor rector.

Només fa unes quantes setmanes que a l'Auditorio Nacional, mentre s'hi interpretava El Messies de Händel dirigit per William Christie, cap al final de la primera part i durant la bellíssima ària He was deciped, va sonar un mòbil. El director ho va parar tot, va identificar l'intrús i li va etzibar: “Vostè s'acaba de carregar un dels passatges més bells d'una de les obres més boniques que s'han escrit mai. Fora d'aquí!” El gran Daniel Barenboim també s'hi va trobar al Palau a Barcelona, i també va recriminar el propietari del mòbil que li feia fotos: “No faci fotos perquè està prohibit, perquè m'enlluerna i perquè, mentre fa fotos, no aplaudeix.”

Entenc que la tècnica ha sigut la base del progrés, però m'adono que ha sorgit una autèntica idolatria de la tècnica, purament sumptuària i exhibicionista, quan no es converteix en emprenyadora, com és el cas d'aquests casos.