Ingerències electorals als EUA

Les eleccions presidencials als Estats Units han estat marcades per les sospites de manipulació. Més enllà de teories conspiratòries, la CIA ha elaborat informes sobre el hackeig dels correus de la candidata Clinton, així com una política d'intoxicació mediàtica a les xarxes que apunten Moscou com a responsable. Això ha suscitat cert escàndol internacional, tenint en compte que l'elecció de Donald Trump va resultar ser una sorpresa, que assistim al fenomen de la postveritat i que Vladimir Putin ens és presentat com a sospitós habitual.

Tanmateix, la indignació de l'establishment econòmic i mediàtic dels Estats Units recorda la del Capità Renault a Casablanca. La CIA té llarga experiència en ingerències electorals. Una de les primeres intervencions de llarg abast a l'estranger va ser l'ús de la intel·ligència nord-americana per influir en les eleccions italianes de 1948, quan el Partit Comunista estava en disposició de guanyar-les. A banda de fer servir milions de dòlars en propaganda, de campanyes mediàtiques de descrèdit, es van enviar deu milions de cartes d'italoamericans per tal d'influir en les seves famílies. Estratègies semblants es van produir en les campanyes electorals llatinoamericanes i europees.

No totes les ingerències electorals tenen Moscou i Washington com a protagonistes. És ben coneguda aquí la campanya d'intoxicació contra l'independentisme amb fabricació d'informes falsos sobre alguns candidats, o el hackeig de correus i telèfons de membres de l'ANC. A la UE es van intentar manipular a còpia d'amenaces i mentides les eleccions gregues del 2015 a fi d'evitar l'èxit de Syriza i es va fer joc brut per condicionar el referèndum sobre l'acord amb la Troica. En resum: les asimetries de poder entre estats i la capacitat de les elits globals d'imposar els seus interessos en contra de la voluntat democràtica és més vell que l'anar a peu.

En el cas concret de les presidencials del 2016 es percep l'aroma de la revenja. Cal recordar que la caiguda del Mur de Berlín i la dissolució del bloc comunista podria haver estat una excel·lent oportunitat per haver fet una síntesi entre el millor del comunisme i el millor del capitalisme. I tanmateix, la guerra freda va acabar per exigir una rendició incondicional a Moscou que va comportar dramàtiques conseqüències per a l'economia i la societat exsoviètica. En contra de les esperances dels russos, la promesa de democràcia i prosperitat es va traduir en una “teràpia de xoc” d'ortodòxia econòmica neoliberal, dissenyada per Jeffrey Sachs, un dels taurons de Wall Street, que va fer servir Boris Ieltsin com a titella dels interessos nord-americans, que incloïa un cop d'estat contra la legitimitat del Parlament (1993), i que no va dubtar a manipular de manera descarada les eleccions de 1996 per assegurar la victòria del protegit de Washington. En ple col·lapse econòmic, quan les enquestes donaven per guanyador el candidat comunista Ziudànov, Ieltsin va obtenir entre 700 i 2.000 milions de dòlars (enfront el màxim de 3M$ establert per la llei), els mitjans, en mans privades, van intoxicar l'opinió pública i va arribar un préstec d'urgència de l'FMI per pagar salaris i pensions endarrerits.

La dècada dels 90 a Rússia és recordada com una gran catàstrofe econòmica i humanitària. La teràpia de xoc es va traduir en una caiguda del PIB d'un 33 entre 1990 i 1998, l'esperança de vida masculina va passar en aquest període de 64 a 57 anys, els béns i serveis públics van ser saquejats i repartits entre oligarques. Amb la perestroika, els russos volien democràcia i benestar i van rebre un caos econòmic i una humiliació nacional. L'experiència de democràcia liberal i economia de mercat fa que aquesta hagi quedat desacreditada als seus ulls. D'aquí resulta més que lògic que la majoria de russos estiguin ressentits amb occident, no es creguin el model de llibertats i que dipositin la confiança en algú que exhibeixi força enfront l'adversari, malgrat que sigui a canvi d'invocar els vells fantasmes imperials. I més tenint en compte que, paral·lelament, la Xina ha optat per un model de desenvolupament econòmic sense llibertats polítiques.

El crit al cel de l'FMI sobre el resultat de les presidencials nord-americanes sembla una rebequeria perquè qüestiona el seu model globalitari. La causa de la victòria de Trump no ha estat la manipulació de Rússia, sinó els “danys col·laterals” del mateix model neoliberal i l'absoluta impotència i ineptitud de les esquerres a l'hora de no formular un model alternatiu.