Vuits i nous
El cine català dissimula
“Audrey Hepburn ballava ‘El cant dels ocells' en un film britànic
La Revista de Catalunya ha divulgat el fragment d'una pel·lícula britànica de l'any 1952 on es veu Audrey Hepburn, ep!, ballant al compàs de La Mare de Déu quan era xiqueta i El cant dels ocells. L'amic Joan Coromina, que em coneix els gustos i els interessos, me'l fa arribar. Moltes gràcies. La pel·lícula es titula Secret People i, que jo sàpiga, no es va estrenar a Espanya. Potser perquè no se li van veure atractius comercials o potser per aquest moment musical i per l'autor de la banda sonora que el va introduir, Robert Gerhard. Robert Gerhard va ser un notabilíssim músic català, nascut a Valls, que després de la guerra es va exiliar a la Gran Bretanya, on va col·laborar en la música d'algunes pel·lícules, i on va morir. Amb aquest nom li hauria estat fàcil camuflar-se d'anglès i dissimular els orígens. A Secret People li va sortir la catalanitat, i Audrey Hepburn, vestida amb tutú, balla dues cançons de Nadal que sembla que no s'hagin de poder ballar. Una, evoca Pau Casals, un altre músic i un altre exiliat català.
En canvi, el cinema català que ara es fa dissimula que és català tant com pot. Primer, per l'idioma: si no es roda en castellà es roda en anglès. Després, pels continguts: l'acció podria passar a Itàlia o a Suècia, quan no passa directament als Estats Units, país objectiu dels realitzadors catalans, que han vist moltes pel·lícules però poc cine. Retrataven amb més precisió Catalunya i Barcelona les pel·lícules de Juli Coll, Lluís Josep Comeron, Rovira-Beleta o Ignasi Iquino dels anys cinquanta que no les d'ara. Amb el cine català d'ara, les generacions futures no sabran res del que passava al país, amb “procés” o sense “procés”. Parlo en general. Dic que “parlo en general” com a mesura preventiva, però la veritat és que no em ve al cap cap pel·lícula que contradigui el que dic. Un amic em pregunta quant temps fa que no veig un taxi de Barcelona en una pel·lícula presumptament situada a Barcelona. Es veu que uns taxis amb tanta personalitat són delators. “A Madrid no volen veure taxis de Barcelona.” A Madrid? Fem cine català pensant en Madrid? Glòria Gasch, editora de Columna, em deia que les novel·les catalanes no tenen a Espanya, ni en pensament, l'èxit que tenen a l'estranger. Les pel·lícules catalanes no tenen sortida ni a un lloc ni a l'altre, si no és en les ficcions dels festivals o dels premis Gaudí. No en tenen ni aquí. Els seus autors en donen la culpa a Hollywood, a les distribuïdores, als exhibidors, a la Generalitat... Potser si fessin sortir un taxi de Barcelona... Woody Allen, que és americà, en va fer circular en una pel·lícula que a més a més incloïa al títol el topònim “Barcelona”. Sí, és clar: Woody Allen és Woody Allen. I nosaltres el volem imitar i ens oblidem dels taxis i d'El cant dels ocells.
