Sol, fred i passejades

El matí del dia més fred (fins ara) d'aquest hivern, vaig sortir a passejar durant una hora, com tinc costum de fer. L'aire era, més que fi, glaçat i tallant; el cel presentava un blau immaculat i uniforme, ni un borrall de núvol enlloc. Els horitzons es retallaven precisos i nets com una diapositiva. En passar davant d'un bosc de roures, vaig pensar en allò que escriu el francès Gilbert Cesbron, molt llegit en la dècada dels cinquantes del segle passat: “M'agrada l'hivern purificador, el sol cru i l'arbre despullat.” Moltes heures s'enfilen abraçant soques d'arbre; ara les recobreixen com si les volguessin decorar però més tard mataran per ofec aquests arbres i, al final, moriran també elles, les heures. El sotabosc és impenetrable de lligaboscos, romegueres, llentiscle, boix i bruc, xuclamel, esparregueres. Durant uns segons hi veig córrer una guilla: ondulació vermellenca enmig de l'herba seca, esbufec feroç, bigoti eriçat, cua miraculosament horitzontal.

Fins ara, i per apaivagar una mica el neguit d'aquesta quotidianitat tan moderna i tan emprenyadora, no he trobat cap més recurs tan eficaç i sanitós com la contemplació calmada i sense artificis de la mare natura en directe. Aquestes passejades matinals sovint em porten a evocar Horaci i Josep Pla quan ambdós afirmen que la pura rutina és apassionant. Vindria a tomb remarcar (cap novetat) el classicisme horacià del polígraf de Llofriu quan escriu: “posseir el mínim: terra, casa petita, una mica de llenya, pa i vi per anar tirant just…”, per comparar-lo tot seguit amb el gran Horaci: “Aquest era el meu desig: una llenca de camp on hi hagués un hort i, prop de casa, una font d'aigua contínua, tot a prop d'una mica de bosc...” D'això el poeta llatí en diu aurea mediocritas i el senyor Pla n'era un entusiasta, fins quan era assegut a taula l'esmentava: “la vianda servida i menjada en una taula pobra és segura; és en copes d'or on s'hi beu la metzina”.

A la passejada matinal un dia m'hi vaig emportar un llibre de poesies de Rilke, però ja no el tornaré a portar més. Perquè llegint Rilke quasi arribava a creure que els arbres parlaven i que les flors boscanes, encara que fos de forma ingènua, volien fer-me oblidar tota la resta. El món condemna els mentiders encara que sigui sobre coses ínfimes i en canvi premia els poetes, que menteixen en coses grandioses.