Dividir i integrar

Una de les cantarelles proferides des dels sectors contraris a la creació d'un estat català per defensar la seva posició contrària a la secessió es fonamenta en l'afirmació que el procés “divideix la societat catalana”. No acaba de quedar clar si és que la divisió social, segons el seu parer, es produeix com a conseqüència de la voluntat d'una part d'assolir la plena sobirania o si és la realitat social de la divisió el que impossibilitaria que el gest independentista tingués èxit. En qualsevol cas, allò que em sembla pertinent replicar a aquesta mena d'aproximacions és, en primer lloc, que la societat ja està dividida per raó d'identitat nacional, ho ha estat sempre, també a la Catalunya autonòmica i fins i tot quan els partidaris de la independència no passaven del vint per cent; i segon, que en qualsevol procés independentista, com històricament hem vist en experiències anteriors, és normal que la societat es polaritzi. Això succeeix precisament perquè la identitat nacional majoritària pren consciència de les limitacions que suposa mantenir-se en un règim polític dominat per sectors pertanyents a una identitat nacional minoritària en aquell territori i, a la vegada, la identitat nacional minoritària lluita per retenir els privilegis dels quals ha gaudit en l'ordre establert.

Aquesta és, en la meva opinió, la situació que es dóna a Catalunya i que es farà més intensa en els pròxims mesos. Els teòrics i polítics unionistes que peroren sobre la divisió social sovint afegeixen que la independència (o el seu procés) dividiria Catalunya “en dues meitats”, però aquesta al·lusió a la meitat no fa res més que encobrir que el sector partidari d'Espanya és força menys que la meitat, com evidencien els estudis d'opinió en els quals, en les preguntes sobre sentiment de pertinença el “més català que espanyol” i el “només català” predominen clarament sobre el “més espanyol que català” i el “només espanyol”, això sense comptar que el plantejament de les dues meitats tampoc no es correspon a la realitat social complexa de Catalunya en la qual a més dels sentiments de pertinència nacionals català o espanyol hi conviuen un ampli ventall d'identitats derivades en bona part de la immigració de les darreres dècades.

Certament, com més contundent sigui la resposta repressiva de l'estat contra la voluntat política de la majoria nacional, cosa que previsiblement succeirà a tenor de l'ofensiva judicial contra representants electes del poble català, amb més intensitat es manifestarà l'adhesió nacional espanyola de la minoria que, en el millor dels casos, romandrà passiva i, en el pitjor, donarà suport a l'acte de força que mantingui el sistema.

La qüestió és: es pot compartir després algun projecte polític comú amb aquest sector tan allunyat de la catalanitat que fins i tot està disposat a aplaudir una agressió de l'estat a fi de perpetuar la relació de dominació? Hi haurà alguna possibilitat d'entesa si la majoria nacional catalana finalment supera el conflicte i funda el seu estat? És aquí on em sembla que perd consistència el discurs que darrerament ha marcat la centralitat de l'independentisme quan minimitza els factors nacionals, culturals i lingüístics en la creació de l'anomenada república catalana, a saber, que els estats es fan per assegurar els aspectes culturals, lingüístics i, en definitiva, d'identitat, de la majoria nacional. Així, si fem un estat és també per dotar-nos de totes les eines, incloses les coactives, per integrar sectors de població que altrament mantindrien altres lleialtats nacionals últimes. Si aquesta integració no és possible en la generació que viu la independència, almenys, doncs, que la consolidació de l'estat, la normalització del fet nacional associat a una entitat de poder sobirana, faciliti que es produeixi en les generacions següents. No és doncs la divisió social allò que impossibilita la independència o el seu reconeixement sinó el que motiva la voluntat de sobirania en els membres de la nació majoritària que aspira, a través dels instruments que un estat proporciona, a ser hegemònica.