De set en set
Estat i democràcia
Una de les coses que Franco va aprendre de la Segona República espanyola –per contrast– és que l'Estat ha de ser orgànicament fort per sobreviure a totes les convulsions internes i externes. Des del primer dia de la Guerra Civil es va dedicar a aquesta empresa i a mesura que guanyava territoris els incorporava a una estructura que tenia com a prioritat la vertebració absoluta i absolutista del conjunt. Aquest rumb es va mantenir per damunt de tot durant el seu llarg mandat i el resultat va ser –és– un Estat que té vida pròpia, més enllà de la que aparentment li donen els seus ciutadans a través de les institucions democràtiques, sobrevingudes, en realitat, a un escenari preconfigurat. Aquestes són les “regles del joc”, tantes vegades esmentades quan s'argumenta la inviabilitat de les aspiracions sobiranistes catalanes o qualsevol altra que es vulgui portar a terme contra l'herència rebuda. L'exercici de la democràcia és només una forma d'entreteniment per gestionar la façana d'un sistema que manté immutable i implacable l'estructura i que el 23-F va aprendre que ha d'utilitzar gradualment els seus recursos per defensar-se. Només som, per tant, al començament dels dies irae. La disputa serà feixuga, llarga, esgotadora i en inferioritat de condicions per al sobiranisme català, però Gandhi deia que “la recompensa està en l'esforç i no en el resultat: un esforç total és una victòria completa.”