Cal que guanyi la democràcia

El govern del president Rajoy, tot i no tenir majoria absoluta, ha aconseguit, amb el suport dels que volen formar part de l'establishment espanyol (els unionistes i submisos seguidors de la Susana Díaz i l'Albert Rivera), seguir aplicant la versió més propera a la dictadura, així com la política de fòbia i discriminació cruel contra Catalunya i la llengua catalana. Aquest suport seria insuficient si el PP no hagués obtingut, quan tenia majoria absoluta, la submissió –aquesta essencial– del poder judicial, on els magistrats del TC i del CGPJ han renunciat a la seva autonomia per judicialitzar amb parcialitat allò que correspondria –ben segur sense tantes garanties per als interessos de Rajoy– resoldre-ho per la via política del diàleg i de la negociació.

Rajoy, doncs, segueix fent ostentació del seu tarannà gens democràtic, tant que fins i tot també ha amenaçat de portar al TC els incauts “socis” (socialistes i ciutadans) si insisteixen a anul·lar lleis aprovades amb el corró de la seva anterior majoria. Es fa evident que la seva prepotència no té límits, com tampoc no en té el seu despotisme. Sigui com sigui, es nega al diàleg i a la negociació d'allò que no li interessa, excusant-se amb la Constitució, tot fent creure als espanyols que està disposat a dialogar amb el president Puigdemont, mentre amenaça el govern català de precintar les escoles de jurisdicció catalana per evitar el que serà inevitable: el referèndum unilateral si les passives autoritats europees no hi posen remei.

En el seu diccionari personal no hi figuren els mots diàleg i democràcia. Com a màxim, accepta dialogar amb els que pensen com ell i amb els que poden desbaratar el procés català. Aquesta ha estat la seva actitud fins ara, així com la de convocar la ridícula i ineficaç conferència de presidents del 17 de gener passat, amb l'objectiu “d'enfortir” l'anacrònic unionisme hispànic i ridiculitzar Puigdemont –si hagués accedit a assistir-hi– davant quasi tots els altres presidents autonòmics, favorables a la sacrosanta “unidad de España”.

La ConferÈncia de Presidents, a part de les absències del president català i del basc, només va tenir un moment significatiu: fou en la foto “històrica” de ses senyories a les portes del Senat, quan un vent “inconstitucional” va tirar a terra la majoria de banderes autonòmiques, un fet, segons diuen, que podria significar la fi de les autonomies... (?)

Si això és premonitori no ho sé, però sí que sé que el vent huracanat del procés català i la seva presència a Brussel·les fa sortir al “gobierno de España” de polleguera, tant que fins i tot l'actuació del president Rajoy i els seus ministres està fent bo el temut Aznar, que no para de criticar-los.