Al·legoria vinícola

El Sense ficció Priorat del mes passat va explicar altra vegada aquesta història extraordinària que mai no ens cansem de sentir. Als anys vuitanta, cinc joves (René Barbier, Daphne Glorian, Álvaro Palacios, Carles Pastrana i Josep Lluís Pérez) es van dedicar a convertir una zona en decadència que amb prou feines feia vi de taula en el que aviat seria el terroir del Priorat reconegut arreu per la mineralitat de la llicorella.

El programa permet adonar-se d'una polaritat fascinant. D'una banda, aquest procés de reinvenció i revalorització del Priorat va culminar en certa manera en el vi més car de tots, que és l'Ermita de Palacios i que val entre set-cents i mil cinc-cents euros l'ampolla. La gent que estimem el món del vi sempre ens hem preguntat quin esdeveniment cataclísmic ha fet que aquest vi costi cinc vegades més que els vins més cars del Priorat. La resposta és el Christie's de Nova York. Com veiem al reportatge, en una subhasta del 1999 es va apostar frenèticament per una caixa de l'Ermita i a partir de llavors aquest vi ha esdevingut un luxe de col·leccionista.

L'important no és si l'Ermita, malgrat que és fet amb vinyes velles en pendents alçats i a l'ombra, val o no val aquests preus. L'important és que, gràcies a la genialitat i a l'esforç de Palacios, aquest vi va fer de punta de llança d'una valorització financera que ha obert totes les portes als vins del Priorat.

D'altra banda, a l'altre extrem hi ha la desesperació dels pagesos que veien que aquests joves no aprofitaven tot el raïm: veien que, si bé regaven els ceps per produir més, llavors llençaven el raïm que no consideraven prou bo. Ara bé, encara que al principi aquest comentari s'interpretava com el del pagès remugaire que no entén res, actualment s'ajusta a una nova manera d'aproximar-se a la terra del Priorat. La nova filosofia és que a la terra se l'ha de deixar fer tant com es pugui, encara que això produeixi vins més impurs i més imprevisibles. En aquest sentit, les noves generacions ja se centren més en les úniques varietats autòctones, la garnatxa i la carinyena, sense els cabernets i siràs inicials que van permetre globalitzar els vins, o fins i tot fermenten en les botes de ciment dels pagesos de tota la vida per evitar que el vi agafi el gust de roure francès que tant ha contribuït a homogeneïtzar els gustos.

Per tant, cada productor ha de fer un equilibri entre la necessitat de fer un vi depurat i recognoscible a escala global i la voluntat de deixar que la terra decideixi quin tipus de vi ha de sortir. No cal dir que això de tenir un peu a les finances i l'altre a la cosa incontrolable de la terra serveix com a al·legoria per a molts temes més enllà del món del vi.