L'Espanya antidemocràtica

Dimecres passat, el president Carles Puigdemont va pronunciar davant del ple del Parlament un breu discurs, de no gaire més d'onze minuts de durada, per carregar contra el funcionament de la democràcia espanyola arran del judici del 9-N que en aquests moments se celebra al TSJC. Un judici polític que, tanmateix, dins la sala es dirimeix des d'un punt de vista jurídic. Aquells que veuen una contradicció en aquesta manera de procedir, com ara el sector més extremista de la CUP, haurien de parar-se a pensar com han actuat durant anys els advocats dels presos polítics bascos. Els judicis poden ser, certament, polítics, però les defenses sempre són tècniques.

Tornem al discurs de Puigdemont al Parlament del proppassat dimecres. El diagnòstic del president queda resumit en un brillant i breu paràgraf: “La deriva recentralitzadora, accelerada i agreujada per la sentència contra l'Estatut de Catalunya, i la prèvia campanya de recollida de firmes orquestrada fa onze anys, confirmen que la democràcia espanyola té un problema estructural que la va deteriorant. Una democràcia que envia a judici els responsables polítics d'una jornada tan edificant i sana com la del 9-N, una jornada que crea un profund i noble sentit de ciutadania, és una democràcia que ha emmalaltit.” No és ell l'únic que ho veu. I en aquest respecte, el president va esmentar els comentaris de la premsa estrangera sobre el judici i el rotund comunicat de la Internacional Liberal, que Ciutadans no va poder curtcircuitar, en el sentit que aquesta “causa general” contra el sobiranisme és una “farsa” i un “teatre”.

En canvi, són molt poques les veus que des de Madrid o des de Sevilla o des d'Albacete s'han pronunciat sobre aquest judici. Intel·lectuals, ben pocs, llevat del cas ben conegut de Ramón Cotarelo, i quant als grups polítics, només Podem ha expressat estar-hi en contra. ¿Seria demanar molt que Podem organitzés una concentració a Madrid el 27 de febrer en solidaritat amb el diputat Francesc Homs? Així ens creuríem que ells són la real punta de llança de la regeneració democràtica de la seva pàtria. La baixa qualitat de la democràcia a Espanya ho contamina tot i té arrels profundíssimes, que comencen per l'estafa que va ser la monarquia, amb un rei nomenat per Franco que ha fet ús dels fons reservats sense que ningú n'hagi tingut control, malgrat les irregularitats detectades. “La normalitat de la impunitat” –va deixar anar el president– per descriure l'Espanya d'ara.

En un debat sobre la Transició que vaig mantenir no fa gaire amb José Antonio Zarzalejos a la delegació de la Generalitat a Madrid, l'insigne periodista, que aquell dia va estar força moderat, va replicar el que un servidor havia dit sobre la crisi de la democràcia espanyola tot dient que Catalunya també estava en crisi a causa, precisament, de l'exigència del dret a decidir. Si aquell debat hagués tingut lloc avui, li hauria pogut llegir aquest altre paràgraf del discurs del president Puigdemont, que és una radiografia exacta d'on som: “A Espanya es pot asseure al banc dels acusats el president de la Generalitat per haver posat urnes, però es recol·loca el ministre responsable del Iak-42 al Consell d'Estat. Perquè es poden alterar resultats electorals amb informes falsos elaborats i pagats amb fons reservats per destruir la reputació del president Mas o de l'alcalde Trias, i ningú no en surt ni amb una trista multa. Perquè es revela la conspiració del ministre de l'Interior i l'existència d'una policia política i tot queda arxivat. Perquè s'informa de comptes a l'estranger de responsables policials que acumulen patrimoni i diners que caldrien trenta vides d'assalariat policial per poder-los justificar, i cap fiscal ni cap unitat policial irromp a casa de ningú havent avisat prèviament els mitjans de comunicació.” I així anar fent.

Algú, el mateix Zarzalejos, em podrà dir: a Catalunya hi ha hagut corrupció. I tant! Per què negar-la, si els mateixos protagonistes ja ho han confessat? El problema és que aquell que “és capaç de presentar-se com a interlocutor de Donald Trump hauria de ser capaç de fer-ho amb Catalunya” i no pas de promoure judicis polítics que s'intenten barrejar amb el que no és, la corrupció, per desviar l'atenció. L'Espanya antidemocràtica hauria de ser la màxima preocupació de tots els unionistes demòcrates, que n'hi ha i de ben sincers, perquè, certament, la democràcia espanyola ha emmalaltit i no la curaran a còpia de ser còmplices de les amenaces i la intransigència del PP, Ciutadans i el PSOE, els partits del règim del 78.