Tribuna
El mentrestant
Si deixar enrere el règim del 78 i forjar una república és una revolució, mai havíem estat tan a prop d'una revolució com ara i és estrany que molts revolucionaris vocacionals no se n'adonin. Si poder-se plantejar un procés constituent ampli, obert i participatiu és un dret reservat a poquíssimes generacions, sorprèn que no generi una adhesió general i entusiasta; especialment entre els que, en l'ordre de les coses que defensa la gent d'ordre, els toca sempre les de perdre. No sé si cal ser un optimista esforçat i voluntariós per pensar que ara, aquí, són majoritàries les impugnacions al model econòmic, i les conviccions sobre la necessitat d'avançar en drets, en justícia social, en democràcia i en la incorporació de criteris de sostenibilitat en el marc jurídic del país. Llevat dels pocs beneficiaris del sistema, dels personatges dotats d'un irreductible natural escèptic o tocats per inflamades emotivitats nacionals alienes a la cosa catalana, la major part de les criatures d'aquestes terres n'haurien de ser considerats partidaris potencials. La realitat, però, és molt més complexa i per despertar les grans energies sobiranistes ens cal sempre la intervenció de la grapa autoritària i uniformitzant de l'Estat espanyol. Una llei bàsica fonamentada en la seva tendència natural a l'envestida, de la qual sorprèn que no es tregui més rendiment i, per exemple, en lloc de dissimular, s'opti per reconèixer davant dels tribunals el mateix que es proclama davant de les multituds. Tampoc ajuda estirar tant com es pot l'excepcionalitat de les llistes unitàries i de les adhesions acrítiques per gestionar indefinidament el mentrestant. Aquest mentrestant que no revoca retallades, que és fiscalment regressiu, que continua respectant privilegis vergonyosos i que no fa front a les emergències socials del país. Un mentrestant que, de fet, encobreix tan poca voluntat rupturista com la dels que prefereixen esperar que a terres endins canviï la disposició dels astres després de la pròxima glaciació. Aquesta setmana que hem dedicat a fer memòria de les gestes del 9-N hauria de servir-nos per celebrar la força, la determinació, la capacitat de mobilització del país, però també per concloure que el referèndum anunciat no en pot ser de cap manera una reedició, que no es pot donar una nova embranzida al mentrestant que el 2012 va arrencar un pacte per arribar al 2014 amb un referèndum que en el darrer moment va esdevenir una consulta, al mentrestant que després va romancejar amb la convocatòria d'eleccions i al que, d'episodi històric a episodi històric, ens ha portat fins al mentrestant actual, mobilitzats contínuament però clavats al mateix lloc.