Floquet, ‘come back'

Floquet de Neu es va passar mitja vida rere un vidre amb actitud de rei del mambo, mirant amb insolència els que l'anaven a veure, badallant d'avorriment, menjant amb posat d'estar sempre fastiguejat, dormint a tota hora i, literalment, gratant-se els ous sempre que li donava la gana. Que per alguna cosa era el putu amo. Eren altres temps, de quan la Barcelona grisa i acomplexada encara no havia descobert que allò que la feia veritablement atractiva al món no era tenir un animal únic i irrepetible dins d'una gàbia sinó la seva pròpia essència d'urbs acollidora, oberta i mediterrània.

Ara, d'amo n'hi ha un altre, no a Barcelona, sinó al món mundial, que no és ni obert, ni acollidor ni mediterrani. És un personatge d'aspecte goril·lesc, quasi albí, insolent com el Floquet, que se sap el centre de totes les mirades i actua en conseqüència, amb ànim de cridar l'atenció del públic des de l'altre costat del vidre de l'aparador on s'exposa. Com feia Floquet, és capaç d'ensenyar les dents desafiant el primer que passi, de picar-se el pit amb els punys closos convertint la caixa toràcica en tambor de guerra o de clavar un cop de panxa per apartar el rival que gosa posar-se-li davant. Aquestes i tantes altres coses es podrien dir, però potser és millor no seguir amb l'article perquè potser no està bé comparar Donald Trump amb el Floquet de Neu, no per faltar-li el respecte al president dels Estats Units, sinó perquè el goril·la blanc de mirada tendra, l'amic que durant anys ens va fer feliços fent-nos creure que érem el centre del món quan només érem una xinxeta en un mapa, no mereix que se'l compari amb un bèstia indecent que es creu que el món és seu i també totes les xinxetes.