Entre la vida i l'esperança

«Mentre hi ha vida hi ha esperança», diu un vell refrany o una vella dita que potser haurà proporcionat algun consol als afligits. I és que em sembla molt que els refranys i els modismes, durant força segles, almenys han estimulat el verb, han donat nervi al llenguatge. Ara potser ja no els necessitem. No vull ser nostàlgic; però els modismes, sobretot els modismes, els enyoro cada dos per tres i ara me'n vénen al cap moltíssims. I és clar: com que vaig néixer el 1923, fa molts anys que vaig pel món –tot i ser un sedentari recalcitrant– i sovint me n'adono que m'he convertit en el ja conegut sac de gemecs i en el també molt conegut –de vegades, odiat– sac de records, amb els refranys i les frases inclosos. Però quan et fas més càrrec que ja has entrat en la vellesa és quan a les revistes i llibres d'història comencen a sortir ressenyats esdeveniments que tu mateix (des de la massa més anònima) has viscut. Ja fa temps que em passa a mi això. Jo, que no vaig ser primerenc, precoç, en quasi res, ho vaig ser com a lector de diaris i oient de la ràdio, perquè a casa hi havia tres diaris subscrits i un aparell de ràdio i com que no em deixaven sortir al carrer a jugar preferia llegir o posar la ràdio a manipular el mecano. I això feia que tingués un coneixement de la política (versió infantil) considerable, reforçat pel meu contacte amb els meus quatre companys de batxillerat preferits, de famílies molt polititzades. Aquest contacte amb la informació general i política que no m'ha abandonat mai significa tenir sempre un periòdic cada dia a casa (parlo de després; ara ja a casa meva) i una afinada, múltiple atenció als diversos i discrepants butlletins de notícies de la ràdio. Per aquests llargs contactes m'he convençut que en els llimbs i els inferns de la política, almenys en aquest país, en aquest estat, hi exerceix un gran paper l'esperança. Com a mínim per als espectadors optimistes com jo que creuen que els sistemes polítics són per a donar felicitat a les persones, a totes, l'esperança és una virtut, és un sentiment que té una gran força per a consolar i ajudar a confiar en l'esdevenidor. Vaig començar a tenir ús de raó en arribar la Segona República, l'any 1931. La majoria dels reusencs (el meu món) creien que amb la república els vindria la felicitat, la justícia, l'alegria de viure. Molt aviat, potser només en un parell d'anys, la gent començà a caure en la decepció per diferents motius, de vegades oposats. I des de llavors molts ciutadans, moltes persones, potser grans masses de persones, s'han dedicat a esperar. Recordo moltes esperes plenes d'ansietat. Va venir la maleïda guerra. Tots esperàvem amb una gran il·lusió que la guerra s'acabés, que s'acabessin les malvestats. Va acabar la guerra i ens van caure a sobre la penosa postguerra i la llarga calamitat de la dictadura franquista que no es consumia mai. Esperàvem delerosament la seva extinció. Finalment, vam recuperar la democràcia, va tornar l'autonomia insuficient a Catalunya. Vam sortir del pou franquista on ens ofegàvem, on, cívicament, hauríem mort. Ens pensàvem que ja estàvem salvats. Però els poderosos segueixen tendint a ser totpoderosos, la justícia social no comparteix, les banderes es descoloreixen; a Catalunya l'autonomia ha servit per a moltes coses menors i mitjanes però no hem aconseguit tenir mai –malgrat les llampegants experiències afortunades de les altres breus èpoques autonòmiques– una gran escola pública catalana: la mare dels ous. Aquí i allà els polítics practiquen i defensen la picardia, la majoria són astuts però no intel·ligents. A la Generalitat hem viscut 23 anys d'un règim presidencialista –no de nom però sí de fets– vulgar, que no volia saber res –ben fet– del bisbe de Madrid però que obeïa cegament el de Roma i que partint de zero va edificar una burocràcia tan lamentable com ho ha estat de sempre, l'espanyola. Ens ha vingut després un tripartit que coixeja. Del socialisme a l'aigualida socialdemocràcia vigent hi ha un abisme sense fons. De vegades sembla que el poble s'esborri, es dilueixi, es converteixi en una samfaina sense cap gust. No hem aconseguit ni la república federal que el meu avi Quico, nascut el 1843, ja anhelava. Però, jo, situat en el temps de descompte, en el darrer revolt de la cursa, segueixo estimant els refranys, les frases fetes i els modismes, i vull seguir creient, tan ingènuament com es vulgui, en el que hem remenat primer; en el que diu: «Mentre hi ha vida, hi ha esperança.»