La tendresa dels pobles

No cal anar gaire lluny geogràficament, si parlem d'acollida, només hem de recordar d'altres catalans als camps d'Argelers, fugint de la derrota, persones de totes les edats desesperades, després d'una guerra civil, catalans que marxaven perquè havien perdut. En molts casos fugien sense res, potser només amb un sentiment d'esperança, que ben aviat tot canviaria... No cal anar gaire lluny temporalment, això va passar fa uns vuitanta anys al mateix lloc, al nostre país, on avui diem ben alt que volem acollir. I no, no cal anar gaire lluny ni geogràficament ni temporalment, perquè aquest dissabte a Plaça Urquinaona a les 16h, desenes de milers de persones es manifestaran per clamar solucions i fer el possible per minimitzar la barbàrie. Perquè tenim memòria i, sobretot, perquè només cal tenir un mínim d'humanitat per esgarrifar-se davant la situació dantesca i inadmissible que pateixen les persones refugiades. Recordem-ho, persones que fugen de la guerra, de l'opressió i de crims, éssers humans castigats de forma múltiple i intolerable. Qualsevol amb un polsim d'empatia compartirà el diagnòstic: és vergonyosa i criminal aquesta realitat.

Ahir a Argelers i avui a massa racons de món, s'amunteguen persones sense destí. I què podem fer? Davant d'aquestes coses, és molt probable que el millor és assumir el nostre grau de responsabilitat i, tot seguit, prendre compromís i passar a l'acció, fer allò en què ens veiem capaços per canviar les dinàmiques habituals. Una vegada més, combatre l'statu quo i les inèrcies, posar fi a les lamentacions i arremangar-se i donar el màxim, perquè no podem acceptar l'inacceptable, ni normalitzar la indecència. Cal un clam popular als carrers, cal tota la força de les persones, de les associacions i de les institucions, cal anar fins al final per trobar solucions, perquè cada persona que puguem acollir en condicions i garanties, serà una victòria. No podem acceptar el relat de les macroxifres que tot ho adulteren i ho fan encara més difícil, ja que cada persona és importantíssima, fonamental, per cada persona que puguem ajudar, val la pena moure cel i terra sense descans. Avui, ara.

No ho podem oblidar, la solidaritat és la tendresa dels pobles i aquesta tragèdia consentida per la Unió Europea és un dels fracassos més grans de la nostra societat. Ens hem de rebel·lar, ens hem d'alçar, hem d'ajudar als que ja ajuden i multiplicar la tendresa. Probablement, la majoria dels catalans estem decidits a fer els passos que pertoquin per fer efectiva l'acollida i no podem acceptar ni excuses, ni mitges veritats, ni espolsar-nos la part que ens toca de responsabilitat, ni lluitar per disposar de totes les competències i, demostrar d'una vegada per totes, que podem i volem ser competents, solidaris i persones dignes. De nou, ara és l'hora d'estar alerta, una vegada més, cal segar les cadenes de la injustícia.