Opinió

Tribuna

El PP i l'estratègia basca

És una obvietat que els partits espanyols no estan gens inspirats a l'hora de trobar solucions al “problema català”. Cap dels dos partits majoritaris permetrà que a Catalunya hi hagi un referèndum pactat, perquè el simple fet de plantejar-ho els portaria a certificar que Espanya no és una nació única. Això els desmuntaria tot el castell de cartes ideològic que han creat a l'entorn de la vertebració d'aquesta idea que, entre altres coses, ha justificat una Guerra Civil, 40 anys de franquisme i una Transició intransitable per a les nacions sense estat que integren aquest trist i dissortat artefacte polític que es coneix com a Espanya.

La solució A, la del referèndum pactat, doncs, és inviable. Seguim. No hi haurà referèndum no pactat. No ens hi deixaran arribar. L'aprovació de la primera llei de transitorietat jurídica és, de facto, una declaració unilateral d'independència. L'article 1 del text, filtrat als mitjans fa mesos, diu: “Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social.” La llei, segons els detalls que se n'han anat coneixent, disposa la continuïtat de les lleis actuals amb excepcions, això sí, dins d'un nou marc polític on la referència són les institucions catalanes. Aquest article porta implícit un canvi de sobirania: del poble espanyol es trasllada al poble i a les institucions de Catalunya. El referèndum és un mecanisme de ratificació d'aquest canvi d'ordenament jurídic i polític, per bé que hi ha el compromís de la majoria parlamentària de deixar les lleis mortes en un calaix si el referèndum el guanya el no. Ara bé, algú creu que l'Estat ens deixarà anar més enllà de l'aprovació formal de les lleis? No. I si immediatament alguns estats ens reconeixen com a país? Aleshores la jugada es trasllada a l'escaquer del dret internacional i aquí, segons diuen, tenim la partida guanyada. Si arribem a aquest extrem, el referèndum seria de ratificació d'una nova constitució. Ens saltem una casella, i tira que marxem.

Per tant, si l'Estat vol fer alguna cosa ens haurà d'interceptar abans. El més raonable, i que ens desmuntaria, seria que s'asseguessin a dialogar una consulta pactada, però –insisteixo– no ho faran perquè va contra la seva natura i, a més a més, legitima el nostre dret a l'autodeterminació, que és el que volen evitar sigui com sigui, perquè obriria la caixa de pandora a d'altres nacionalitats històriques que ja fan cua.

Què fer, doncs? El PP ha optat per aplicar l'estratègia basca a Catalunya. Ras i curt. Catalunya és a Espanya el que ETA és a l'estat de dret. Si la fórmula va funcionar abans, per què no ho ha de fer ara?, deuen pensar... Es canvien alguns mètodes però els mecanismes són els mateixos. Aquí no es pot engarjolar anys i panys ningú perquè no hi ha actes violents, però l'Estat tracta els nostres polítics com a terroristes. Sense descartar processos que puguin acabar en presó, el mecanisme escollit és el de la inhabilitació. Una presó política. Però, un cop més, anant més enllà (en aquest terreny desconegut on ens movem), què faran si Mas, Ortega, Rigau, Homs, Forcadell, Coma o altres càrrecs electes o ciutadans com ara Santiago Espot desobeeixen si són condemnats? No ho sabem. Fins i tot és possible que en un atac de sensatesa els absolguin!

Quan l'Estat espanyol va voler solucionar el “problema basc” va actuar contra ETA però també contra l'entorn per disminuir les seves fonts de finançament. Escanyar Catalunya és fàcil; per què es va inventar el FLA, si no? Debilitar el suport social amb multes astronòmiques a l'ANC i Òmnium ho seria si no fos perquè el cas català transcendeix polítics amb noms i cognoms i, fins i tot, les mateixes organitzacions de la societat civil que ens han portat a tots fins aquí.

Darrera tàctica: la guerra bruta. Les clavegueres de l'Estat van fer servir tot el que tenien contra ETA. A Catalunya, les clavegueres supuren casos de corrupció existents o inexistents, que fan servir per empastifar el procés i fer bona la cantarella que la independència és una cortina de fum per tapar els escàndols de corrupció d'algun partit. I la CUP? Si poguessin els aplicarien la llei de partits, però “no da a lugar”. Els seguiran desacreditant per radicals, i els presentaran com els hereus d'aquells que en els prolegòmens del 36 cremaven esglésies i mataven capellans –per sort, tot molt lluny de la realitat–, a veure si així la gent catalana de llei i ordre, els del “seny”, s'espanten i es donen de baixa de la causa. No entenen que l'estratègia basca els pot donar petites victòries però no els farà guanyar la partida final, perquè els seus adversaris no són identificables. O sí? Segons el darrer recompte, 2.305.290 persones. Les que van escollir, votessin el que votessin, que la democràcia sí que uneix els catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia