Les formes del menyspreu

No pocs articles apareguts darrerament han tornat a comentar el moment polític que vivim centrant-se en l'actitud “de Madrid” cap al procés català. Com ja va tractar en Joan Vergés a La nació necessària, aquest és un menyspreu genèric capaç de posar en el mateix paquet independentistes, moderantistes, partidaris de l'extinta tercera via o de reformular la relació fiscal amb l'Estat espanyol.

Sánchez-Cuenca utilitza el concepte masclisme discursiu per referir-se a aquest aiguabarreig de superioritat moral, afany castís i perdonavides, immune a la contradicció, a l'argumentació, a l'intercanvi d'idees o a les dades empíriques, segons el qual 2,3 milions de votants, una majoria parlamentària o el govern d'un país equivalen ni més ni menys que a zero. A La desfachatez intelectual, aquest professor de la Complutense hi posa noms propis i apel·latius que han fet treure foc pels queixals a més d'un. És aquest un masclisme redemptor, afavorit pels principals diaris, que es fonamenta en l'ús d'un to sobrat, en el fet de fer afirmacions altisonants, frívoles i en un massa habitual recurs a l'insult. Una particularitat espanyola, diu, és que es tracta d'escriptors que, després d'haver aconseguit un cert èxit literari, pel mateix preu ens poden il·luminar sobre els mites fundacionals del nacionalisme català, el finançament autonòmic o el futur de l'educació.

L'autor fa una gènesi interessant de la deriva ideològica d'aquest masclisme irritat. L'element central és l'obsessió amb el problema nacional, l'irredemptisme i l'autoidentificació amb el regeneracionisme de la Generació del 98. També el seu caràcter reaccionari. Fet curiós si observem les arrels progres, pro-batasunes o fins i tot etarres de més d'un d'aquests noms. L'autor dibuixa aquí l'itinerari de molts d'aquests intel·lectuals que passen de l'activisme social al polític. Inicialment compromesos amb Basta Ya (1999). Més endavant amb UPyD o Ciutadans, per acabar en l'òrbita popular. Pel camí s'hi succeeixen les eleccions basques del 2001 i el suport al Bloque Constitucional i a la seva tesi (punxeguda) segons la qual no hi hauria tants peixos (terroristes) si no hi hagués tanta aigua (nacionalista). Són anys de patriotisme constitucional, ja saben. La resta és coneguda: l'11-M, la teoria de la conspiració i la crisi social i econòmica amagada ara, és clar, sota la incapacitat de Zapatero de fer front a les pressions disgregadores de la perifèria.

La intuïció més interessant és que aquests intel·lectuals, fars morals contra el desmembrament nacional, incorporaran patrons d'activisme permanent que ara ja tenen un referent mundial: el Tea Party. Novament la llarga mà del neoconservadorisme aznarià. Així, pas a pas, I'Espanya democràtica es va acostant cada cop més al nacionalpopulisme nord-americà. D'aquí a l'abans espanyols que demòcrates no hi falta gairebé res. I el PSOE de Susana a tocar.