Silenciar les entitats

Òmnium Cultural va ser escorcollada i clausurada per ordres del governador civil Antonio Ibáñez al desembre del 1963, pocs dies després de les declaracions de l'abat Aureli M. Escarré a Le Monde en defensa de la identitat catalana. Era una acció a la desesperada i per impotència del govern franquista, que sabia perfectament quina era la càrrega simbòlica de tancar Òmnium: prohibint Òmnium pretenien prohibir la llengua, la cultura, el moviment associatiu, el país. No ho van aconseguir; Òmnium Cultural va continuar treballant clandestinament sota la batuta dels seus fundadors.

Ara, 54 anys després, l'entitat ha tornat a rebre una patacada semblant del govern espanyol de torn. Però com que ara vivim en democràcia –encara que sigui de baixa intensitat com la que practica el govern del PP– opten per una forma més sibil·lina d'atac: l'ofec econòmic. Igual que l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium ha rebut una multa i l'avís d'embargament de 240.000 euros per una suposada infracció de la llei espanyola de protecció de dades, que no és més que un pretext per imposar una multa política. Als representants polítics els inhabiliten i a les entitats les embarguen, però tot forma part de la mateixa operació politicojudicial de l'Estat per intentar silenciar aquells que han impulsat el procés democràtic que viu avui Catalunya.

No ens enganyem: per una entitat que no rep subvenció pública, que embarguin una quantitat com aquesta suposa un cop dur. Amb les quotes dels socis, Òmnium finança projectes i activitats com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la Nit de Santa Llúcia i els premis de narrativa en català a les escoles. Però igual que el 1963, l'aparell de l'Estat s'equivoca pensant que pot deixar les entitats sense veu. La missió d'Òmnium, igual que la de l'ANC, perviurà a les misèries dels governs opressors. Aquest país nostre l'ha fet la gent amb les mans. Gent treballadora que es va unir, mecenes que, com els fundadors d'Òmnium, van posar el seu patrimoni personal al servei d'una causa, entitats que van mantenir viva la cultura popular, homes i dones que mai van renunciar a la seva llengua encara que fos en la clandestinitat o des de l'exili. El país va sobreviure a la dictadura perquè va estar en mans de la gent, i ara hi segueix sent. I és aquesta mateixa gent que no permetrà que les entitats es quedin sense veu.