Tribuna
Comptat i debatut
Comptat i debatut, en relació amb l'actual procés nacional català cap a la plena sobirania, entre les persones que tenen opinió sobre el tema –que no són poques–, només es donen dos posicionaments de contorns ben definits: el d'aquells que són favorables a la independència de Catalunya i el d'aquells que s'hi manifesten contraris.
Entre els primers, les coses són clares: estan avorrits de les seculars –sí, és qüestió de segles– injustícies, menysteniments i discriminacions hostils, que, en tot ordre de coses, rep el nostre país per part de l'Estat govern –i quelcom més– espanyol, i volen, lluiten i treballen per alliberar-se'n una vegada per totes. Els arguments d'aquests han omplert a vessar milers de pàgines de periòdics, han cremat hores i més hores de tertúlies radiofòniques, han donat vida a l'edició de nombrosos llibres d'assaig i d'història, i, finalment, s'han exhibit en infinitat de programes de televisió. Les conclusions de tots ells són irrefutables. M'hi remeto i me les estalvio.
El grup dels enemics de la independència és més complex i té, en aparença, expressions que semblen més plurals. La gamma comença en els del “no, no i no”, sense que els calgui cap argumentari solvent. Perquè, com és natural, ignoren, perquè no existeixen, que hi hagi avui cap motivació racional, intel·ligent i sòlida per defensar que Catalunya aniria pitjor si fos una república independent d'Espanya.
En aquest segon grup han assolit un cert predicament aquells –alguns grans partits catalans vinguts a menys– que, per fer-se passar el mal tràngol del descrèdit social generalitzat de la seva negativa, han inventat fórmules que en un altre temps haurien tingut un dring més o menys sostenible, però que avui s'assemblen més a un engany matusser que a una proposta seriosa. Són els de l'anomenada tercera via, que pretenen circular per rutes pedregoses sense cap traçat previ i que no porten enlloc en el si de l'Espanya política profunda, mentalment eixorca, sense projecte, i amb els tics agraristes més tronats d'un passat que ja només existeix en els llibres d'història. Aquests catalans troben en els tres grans o no tan grans partits espanyols o bé un cert ressò –sobretot en un cas concret–, però també la negativa generalitzada més intransigent. Aquests sí que naveguen per la galàxia sideral sense, però, saber de veritat on volen arribar ni si hi ha vida en el més enllà inescrutable i infinit.
Aquests del no practiquen a més a més un exercici demagògic i de legitimitat democràtica tendent a zero, quan, en la recerca desesperada d'una sortida ideològica, volen enfrontar el seu projecte virtual, d'expressió social i populista, amb el dels grups partidaris de la independència, oblidant que són, aquests, aquells que han impulsat les polítiques socials més intenses que mai cap govern català hagi pogut portar a la pràctica. És, la dels “no o tercera via”, una visió burda, passada de moda, irreal i falsa del vell i caduc tòpic que contraposava el nacionalisme –avui independentisme– amb la preocupació pels dits “problemes reals” de la societat. Alguns arriben, en el ple exercici de la hipocresia política –per salvar allò insalvable–, a dir, amb la boca petita, això sí, que defensarien el dret a decidir, sempre que aquest s'exercís amb el consentiment de l'Estat, la qual cosa palesa o bé un desconeixement de la realitat política espanyola, o bé una voluntat de pal·liar la mala consciència que, en el clima actual, han d'experimentar des del lloc on es troben.
Comptat i debatut, en els processos d'alliberament nacional, des de fa segles, el ciutadà i els partits han de tenir clar, i ho han de manifestar, en quin costat de la línia vermella estan situats. També, i sobretot, a la Catalunya d'aquest inici del segle XXI, quan estem posant pedra sobre pedra a la gran piràmide d'un nou país, lliure nacionalment, i més just en la seva estructura social.