Metàfores i frenopàtics

Quan va començar això que anomenem procés, la primera resposta del nacionalisme espanyol va ser enviar metàfores. Un munt de metàfores, entrant implacables per la Diagonal, davant d'una població sorpresa i desarmada. “Deriva sobiranista”, “bogeria independentista”, “desvari dels polítics catalans”. En el veritable origen de tots els conflictes i desacords humans, des del més domèstic fins al més terrible i genocida, sempre hi ha una metàfora. Després la resta és història, més o menys desgraciada, més o menys esperançadora. Les figures retòriques les carrega el diable però tot i això els generals de la batalla institucional espanyola continuen en ple segle XXI jugant amb elles, com nens ximples, sense calibrar el poder destructor, sobretot autodestructor, que poden tenir.

A Catalunya, les metàfores que ens van caure eren sobretot d'àmbit frenopàtic. Això de voler crear un estat propi que estigui al servei de la societat catalana, i no per controlar-la i limitar-ne les decisions, era vist com una bogeria. Convertir les raons del contrari en una malaltia mental evita haver de discutir, i eventualment negociar, sobre elles. Com es pot parlar amb un boig que només diu disbarats? Els règims totalitaris ho feien i al final portaven la metàfora fins al límit. Stalin tancava opositors als frenopàtics, i alguns presoners republicans, absolutament sans, van estar durant més d'una dècada als sanatoris mentals de València i de Palma. En un règim que es veu a si mateix com a raonable i democràtic, és un contrasentit tancar la voluntat dels catalans com si fos Jack Nicholson a Algú va volar sobre el niu del cucut, excepte si es busca finalment enviar els infermers a posar ordre o confiar que algú llançarà violentament la font d'aigua per la finestra per fugir de la presó.

Ara les metàfores frenopàtiques han afluixat i han arribat els jutges i fiscals, que són unes metàfores molt elaborades de l'exercici del poder, amb toga negra i retòrica esperpèntica sobre ous i truites. Un tindria la temptació d'assenyalar com d'esquizofrènic resulta oferir diàleg als catalans i alhora enviar els seus representants a la garjola o a l'ostracisme institucional.

Però deixem les metàfores de banda. En realitat, la societat catalana no vol jugar a la retòrica, sinó poder-se preguntar tranquil·lament pel seu futur.