De set en set
Fer mil papers
La faràndula està sobrevalorada; no solament la Meryl Streep, els actors en
general. Les seves opinions sobre política i sobre tots els problemes del món són reclamades i divulgades amb honors de portada, encara que no vagin més enllà de repetir els llocs comuns del pensament únic. És curiós que es doni tanta importància al que creuen, o al que diuen que creuen, uns professionals que fan del fingiment un art. El complex politicomediàtic els ha assignat un paper destacat en la configuració de l'opinió pública, a la manera dels predicadors medievals. Això delata una certa desconfiança en la democràcia i en la capacitat dels ciutadans d'entendre les coses que passen. ¿De veritat pensen que, a l'hora de votar o prendre decisions, ens influeix més el que digui una persona rica i famosa que no pas la nostra experiència de cada dia? ¿Que si Madame de Pompadour opina que tot va bé a la cort de França, ens quedarem tranquils? Val més confiar en la gent que tenim a prop, o en el primer que passa, que no pas en comediants, cantants o animadors de festes. Aquests, mai no diuen el preu dels ideals que ens insten a compartir, mai no tenen en compte les conseqüències del que prediquen i, quan les coses empitjorin, ja no hi seran, o ja hauran canviat d'opinió. No són com els polítics, que encara podem destituir-los i, si cal, podem portar-los al jutjat; ningú no diu que sigui fàcil, però mentre hi hagi institucions democràtiques, és possible. Les hipèrboles dels artistes, en canvi, no són perseguibles en justícia.