El passat 23-f

Dijous de la setmana passada es complien 36 anys del Cop d'estat del 23-f de 1981. La jornada va semblar una commemoració orgiàstica destinada a donar la raó als que creuen que, en realitat, el Cop d'estat del 23-f va acabar triomfant. Juan Luis Cebrián, prova vivent d'una esquerra que mai no ha renunciat a les prerrogatives del franquisme, s'havia encarregat dels preliminars dels actes de festeig. El president del grup Prisa va exigir presó per a Artur Mas, l'entrada a sac de la Guardia Civil i la supressió de l'autonomia catalana. Després de l'absolució de la infanta, ja en ple 23-f Urdangarín quedava en llibertat sense pagar cap fiança ni retirar-li el passaport. Aquell mateix dia, el que havia estat fiscal en cap de Múrcia, destituït el dia abans, denunciava la pressió que tenen els fiscals que persegueixen la corrupció del PP. També el passat 23-f la Fiscalia Superior de Catalunya presentava una segona querella contra Carme Forcadell. I en el que és en tota regla una declaració de persecució de les idees polítiques, la Fiscalia exculpava Joan Nuet, al·legant que el tercer secretari de la mesa no té idees independentistes i no sabia el que (es) feia. Impunitat per l'abús de poder. Fer veure que dialogues al mateix temps que amenaces i reprimeixes. Una dreta i una esquerra espanyolistes que es blinden en un sofisme retroalimentari: “la mateixa llei que és inviolable, no pot ser discutida”. 36 anys són prou anys per perpetuar l'immobilisme. Al 2017 hi ha actituds que són l'espectre rediviu d'aquella època de plom en què líders de la dreta i l'esquerra (PSC-PSOE) es reunien amb Armada i acceptaven el general com a president del govern un cop s'hagués executat el Cop d'estat del 23-f. Del 1981.