Mentir no treu vots

L'alarma ha saltat a totes les seus polítiques en saber que existeix un estudi fiable que demostra que mentir no treu vots als polítics. Es va publicar la setmana passada a La Vanguardia extret d'una prestigiosa revista britànica ( www.royalsociety.org ).

Fins ara el debat se centrava a veure si per promoure una candidatura política era més perillós mentir o robar. Sovint les dues modalitats van de bracet, encara que en la majoria dels casos mentir, de sempre, era més condemnat públicament que no pas robar. Un exemple que ha servit com a precedent a l'hora d'evitar mentides és el de Nixon. Va ser acusat per l'opinió pública més per haver mentit afirmant que no sabia res que no pas pel fet d'estar implicat en el Watergate, l'escàndol polític d'espionatge que va provocar una greu crisi constitucional als Estats Units als anys setanta. Nixon va dir que no sabia res quan ho sabia tot, encara que no fos el promotor de l'afer que va succeir a la seu del partit demòcrata.

Avui el mentider oficial mundial és Donald Trump. N'ha dit de l'alçada d'un campanar. Diu coses com ara: “Hem de mantenir el nostre país resguardat. Heu vist el que ha passat amb l'emigració a Alemanya, a Suècia?”... A Suècia no hi ha passat res. Va mentir, no es va disculpar i no va passar res. I així un reguitzell de mentides del personatge.

No cal anar tan lluny. “Aprovaré l'Estatut que surti del Parlament”, deia Rodríguez Zapatero quan era cap de l'oposició. “Ha sigut ETA”, informava José María Aznar quan era president del govern l'11-M a directors de diaris. Era mentida i mai se n'ha disculpat.

En l'àmbit català també les mentides a banda i banda estan a l'ordre del dia tot justificant que formen part de la tàctica, de l'opacitat i de les mitges veritats polítiques del moment. Joaquín Sabina ho deia cantant: “Hay mujeres que ni cuando mienten dicen la verdad.” També s'hi pot afegir que hi ha homes que fan el mateix.

Esperem que no sigui veritat aquest estudi que demostra que mentir no treu vots als polítics.