Calçots argentins

El dia que en Marcel Banús i Banús ens havia convidat a una calçotada a la seva casa del poble de la Masó, tocant a Valls, es van presentar uns parents argentins a casa. “Porteu-los, també.” Els hi vaig portar perquè ens van dir que els feia il·lusió tastar una especialitat de la qual havien sentit parlar cada cop que havien visitat Catalunya. Pel camí jo no les tenia totes. Ell, que és pilot d'aviació, té molt de món i en els seus viatges ha d'haver menjat de tot, entre cocodrils i formigues, però ella és una figura molt fina, d'aquelles que caminen per l'ombra i mengen de mica en mica amb el tovalló sempre a la falda. Jo conduïa, i pel camí em vaig perdre en una rotonda. No sabia quin brancal prendre per arribar a la Masó, nucli d'accés difícil per molt que en Banús el situï al centre del món i es pensi que tots els camins per aquest motiu hi duen. Em vaig aturar per consultar la ruta, i un altre cotxe ho va fer darrere meu. En va sortir una dona, que se'ns va acostar. Vaig veure pel retrovisor que el matrimoni argentí s'encongia. La dona havia notat que ens havíem perdut i s'oferia a ajudar-nos. Quan enfocava la carretera correcta, els parents ens van confiar: “A l'Argentina, aquesta senyora seria Juanita la pistolera i ja ens hauria saquejat.” Posats a la taula hospitalària d'en Banús, els argentins van fer un grandíssim paper. Van engolir els calçots com si ho haguessin fet tota la vida, van cantar les excel·lències de la salsa, de la companyia i de tot, i van repetir com uns lladres. A ella li van venir tots els colors al pitet i a la cara. De tant en tant ens escrivim i no s'obliden mai de recordar aquella calçotada de fa uns anys i de donar records a la família Banús.

Fa un parell de setmanes es van presentar a casa uns altres argentins, també parents però d'una altra banda. L'avi pirata, directament o indirectament, va fer molta llevada en aquell país. De nou va sortir una calçotada, ara a casa. Després d'una primera prevenció, els convidats la van atacar tan a fons que ni van “descamisar” els calçots. La part cremada i les fulles, tot va passar avall. Hi havia nens. Els pares van quedar parats que, havent-los de fer sempre plats infantils especials perquè no mengen res, demanessin més calçots i més pa per sucar.

Fins fa poquíssims anys, els calçots i les calçotades eren desconeguts a la Catalunya Nova on visc. Ara en consumeix tothom, als llocs d'origen o aquí mateix. Els australs, que en aquesta època de l'any fan vacances i viatgen perquè al seu país és l'estiu, en descobreixen les delícies. Ves que els calçots no acabin sent productes d'exportació o se'n facin plantacions a la Pampa. Als argentins, saturats de carn i de pizzes, els pot ser complementari aquest règim de verdures que en Banús els va revelar a la Masó.