opinió
Déu interessa? Déu ven? Probablement, sí!
Del resultat de la pregunta per l'existència de Déu se'n segueix una feinada
«Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida.» Ho vam llegir a les línies 14 i 41 de TMB, va costar 2.500 euros. La Unió d'Ateus n'havia acaptat més de 9.000. Opinar d'aquesta inversió no em convé: en sortiria escaldat. El Nobel Saramago ha tret ara Caín (Edicions 62), una relectura de la Bíblia on el dolent és Déu, «venjatiu i mala persona». No es pot entendre l'ésser humà sense la religió, admet, però «de Déu, no ens en podem refiar». L'existència de Déu és rellevant: mou diners i passions, «ens mou».
Un dilema: creure o no creure. Dins de cada opció, actituds: obsessió, serenitat, fanatisme, interès. També marques: agnòstic, hinduista, ateu, cristià, etc. A part d'opinions, sondejos i modes, sobre l'existència de Déu, què en diu la raó? La competència discursiva a Itàlia és admirable. El 2000, Paolo Flores d'Arcais, intel·lectual ateu compromès, ho va debatre (¿Dios existe?, Espasa) amb Ratzinger, creient. Per l'italià hi ha una contraposició asimètrica: un ateu «no té cap interès a aconseguir que ningú perdi la fe»; el creient, en canvi, vol convertir-nos. Ratzinger alçà el punt: «la qüestió de Déu no és una qüestió privada»; no és una polèmica «religiosa» privada sinó de racionalitat. Té categoria filosòfica.
Considero jo que la càrrega de la prova està en el terreny del qui afirma una realitat. Demostrar apodícticament una no-existència és inviable, ja que requereix una falsació (tollendo tollens) que, en aquest cas, no rutlla. Podríem quedar-nos amb el «probablement» de l'anunci: insuficient! Deixant de banda l'«aquí no veig cap Déu», del cosmonauta Gagarin (1961), dos arguments típics de l'ateisme són l'existència del mal i la pluralitat de religions. Què fa l'altre equip per demostrar que sí existeix? Presenta proves defectuoses, com l'argument ontològic d'Anselm (s. XI) o el de l'aposta de Pascal (1670) i altres més sòlides, dependents del principi de causalitat. Ho fa amb dues perspectives, que són a tots els llibres: des del món físic natural o des de la interioritat de l'ésser humà.
La llibertat de religió –com la de pensament o d'expressió– és un dret humà (ONU: art. 18 i 19). Tot i que podem rebre l'ajuda de creences, la filosofia segueix el seu camí, que no és «contrari» sinó «diferent», racional. Certament, les disposicions personals –especialment en èpoques com l'adolescència o altres crisis vitals– ens influeixen, i podem deixar la qüestió de Déu de banda. Temporalment, perquè sempre torna: ¿existeix? Ens adonem bé de les repercussions operatives que la resposta té, per poc seriosos que siguem.
«Déu ha mort! I som nosaltres qui l'hem mort!» (1882). Nietzsche és clar: és l'ateisme d'un interès. És comprensible, però no sé si racional. Com tampoc el creient que «no vol» pensar. Del resultat de la pregunta per l'existència de Déu se'n segueix una feinada. Qui no la vulgui, sempre té allò enganxat a TMB. Una cosa segura?: Déu interessa, Déu ven.
