Mots

De vegades les paraules es posen de moda i es repeteixen ara i adés amb una força imparable. Tard o d'hora passaran de moda –aquesta és l'essència de la moda–, però mentrestant creixen i es multipliquen. Una d'elles és el mot relat, que hom usa fins i tot més enllà de quan cal, i que vol desbancar el mot discurs tan definit per la lingüística. Posar sobre la taula n'és un altre; tinc la impressió que ho van començar a fer servir els de la CUP, però s'ha estès i ara totes les coses són, o no són, sobre la taula. Un que m'inquieta pel seu declarat mercantilisme és l'expressió ho compro. He deduït que vol dir, “accepto això que dius” o bé, “hi estic d'acord”.

Després hi ha un grup de mots que els espanyols amb poder –la resta d'espanyols són com qualsevol altre poble: n'hi ha de bons i de dolents, com passa amb els catalans– usen com el mot “desafío”, que, no sé per què, em fa ganes de riure. Els extremistes van més enllà i diuen que “això” (?!) de Catalunya sí que és un cop d'Estat i no el que va fer Tejero. Quina mandra! Agafeu un diccionari, i llegiu. La paraula que més em revolta és “desobediencia”, perquè és humiliant: jo soc una ciutana, no una súbdita, i soc una dona gran: com em poden dir desobedient? O és que hi ha una superioritat mística a la qual he d'“obeir”?

Un de molt bonic és “pedagogía del odio”, que vol dir educar els infants per tal que sentin odi. Convido els altius emissors d'aquest missatge que un dia es passegin per les escoles catalanes. O és que en el fons vol dir “si no penses com jo és perquè ets un malvat”?

Ja és avorrit que ens diguin nazis, perquè es veu que no han llegit ni un llibre i que ignoren del tot què vol dir el nazisme. Marededeusenyor.

També diuen que això és “un camino sin salida”, oblidant que la monarquia borbònica ha estat tradicionalment “un camino sin salida”.

Però el que més em sobta és que el bisbe de Vic hagi dit que avortar és un genocidi. Sap, senyor bisbe, què és un genocidi? Ai.