Perdonar-nos la vida

Ahir se'n feien ressò alguns digitals, que acompanyaven la informació amb els vídeos corresponents. La vida és un vídeo. Dues presentadores de La Sexta van demanar disculpes a una audiència potencialment dolguda per haver saludat “en valenciano” el corresponsal de València que s'havia traslladat a Múrcia seguint una informació. Una d'elles fins i tot va aclarir que “com tothom sap, a Múrcia no es parla valencià”. Doncs s'equivoca. Al costat mateix de Jumella, a la pedania del Carxe, a la frontera lingüística, es parla català. Oh, anatema! Per respecte a les minories, doncs, la salutació també es podia haver fet “en valencià”. Però no és aquesta la qüestió. La qüestió és qui se sent eternament ferit i qui ha de demanar disculpes. Disculpes per saludar, només saludar, un company en la seva llengua. O fins i tot disculpes perquè “el valencià” s'assembli massa “al català”. Disculpes per respirar diferent. Perquè La Sexta, que passa per ser la germana progre de la tropa generalista espanyola, pateix per una salutació però és incapaç de presentar una programació desconnectada en les llengües també oficials de l'Estat. Quantes hores fa aquesta emissora “en valencià”? I les altres? I qui se'n dol? Per què no demanen disculpes a l'audiència valenciana, o a la catalana, per no anar més enllà d'una “Bona vesprada”? Es disculpen per una empenteta i no retiren la navalla del forat perpetu. Això passa quan el domini i la humiliació es fan habituals fins i tot per als dominats i els humiliats.