Cartells electorals

L'únic cop que he parlat amb el jutge Baltasar Garzón va ser el juny del 1993 en un trajecte d'ascensor al Congrés dels Diputats quan va ser elegit diputat per les llistes del PSOE de Felipe González. Garzón va tenir una carrera parlamentària inexistent. Tot i ser un amant de sortir a la foto fugia com gat escaldat de qualsevol periodista que li gosés preguntar sobre el seu futur polític al Ministeri de l'Interior, que dies després va ser per a un altre jutge estel·lar però més discret: Juan Alberto Belloch. En el Congrés el llavors diputat Garzón no feia petar la xerrada amb cap periodista parlamentari a diferència de la cordialitat de tracte que té amb els companys que fan informació judicial. A l'ascensor vaig provar si picava per conversar-hi: «Soy amigo de un conocido suyo.» En va clavar una mirada de mala llet tot preguntant «de quién?...». De Carlos Monguilod, li vaig respondre. Em va jutjar amb la seva mirada i tot seguit va canviar de cara i la seva resposta em va quedar gravada de per vida: «Sí, lo conozco. Es un tipo muy majo que le gusta su oficio»... Va girar cua i va desaparèixer amb els seus escortes.

Defensa i li agrada el seu ofici. Això és precisament el que reflecteix el llibre Vint-i-cinc anys i un dia que acaba de publicar Carles Monguilod sobre vivències com a advocat. Li agrada la noble feina de defensar la gent i aquest fet es palpa quan es llegeix de dalt a baix el llibre que amb fets reals explica una part de les seves memòries professionals.

Monguilod explica que va quedar parat que Garzón en una conversa informal li deixés com un drap brut el govern de Felipe González i els seus ministres i pocs dies després de la xerrada Garzón fitxés com a segon de la llista del PSOE.

Hi ha personatges mediàtics que en moments determinats són cridats a participar en l'alta política i pocs els que hi fan carrera. Per això, Laporta s'ho pensa i Garzón va provar-ho i en va sortir malparat tot i que després va passar factura amb els judicis dels GAL, etc.

Monguilod seria ara mateix un bon cartell electoral: mitjana edat, culte, llest, defensor de causes perdudes i sovint guanyades. No li cal viure del sou de la política i és capaç de pujar a una tribuna d'oradors per ser escoltat i cregut.

Té el perfil per aquell llunyà dia que hi hagi una llei electoral catalana que permeti unes llistes obertes en què es pugui presentar qui vulgui. Més difícil seria que pogués encaixar en algun lloc on no pugui dir el que li surti del cap tal com fa en els Vint-i-cinc anys i un dia, per molt que hagi preservat el secret professional.