Rellegint Tocqueville

Alexis de Tocqueville pertanyia, per part de pare –el comte de Tocqueville–, a la més antiga noblesa normanda; i era, per la mare, besnet de Malesherbes, ministre de Lluís XVI, amic de Diderot i protector decidit de l'Enciclopèdia, fet que no el va lliurar de ser guillotinat durant el Terror. D'Alexis de Tocqueville va escriure Albert Sorel que “representa l'última branca dels descendents intel·lectuals de Montesquieu”, és a dir, dels defensors de la supremacia de la llei com a base irrenunciable del bon govern, i de la divisió de poders com a eina imprescindible per garantir la supremacia de la llei. Imbuït d'aquests principis, Tocqueville va desembarcar a Nova York el 10 de maig de 1831, juntament amb el seu amic Gustave de Beaumont –tots dos magistrats–, amb l'encàrrec oficial d'estudiar el règim penitenciari americà. Però el que Tocqueville va fer principalment va ser mirar amb atenció, distància i rigor intel·lectual la nova nació. El resultat d'aquesta observació atenta i aguda va ser un llibre excepcional: La democràcia a Amèrica.

Tocqueville havia rebut el do esplèndid i amarg de la lucidesa, que li va fer veure ben aviat la substitució fatal de les societats aristocràtiques, és a dir, jeràrquiques, per les societats democràtiques, és a dir, igualitàries. I va captar, a Estats Units, que el fonament últim d'aquestes societat democràtiques no és la llibertat, sinó el que ell denomina igualtat de condicions (dintre de la qual s'insereix de forma destacada la igualtat d'oportunitats). I és per aquesta igualtat –escriu Tocqueville– que “els homes es mostren (a Estats Units) més igualment forts del que ho són en cap altre país del món”. Tocqueville destaca que la passió per la igualtat supera la passió per la llibertat: “La llibertat política proporciona de temps en temps a un cert nombre de ciutadans sublims plaers; la igualtat proporciona tots els dies una multitud de petits goigs a tots els homes.”

Aquesta igualtat “social” impulsa necessàriament la igualtat “política”, que es concreta en la sobirania del poble, és a dir, en el poder absolut, no de tots, sinó de la majoria. “Fora de la majoria, en les democràcies, no hi ha res que resisteixi.” Ara bé, en tota situació hi ha sempre un risc, i Tocqueville va posar en relleu el que s'oculta sempre en tota societat democràtica, que és la dictadura de la majoria. La majoria té en les societats democràtiques –escriu– “un poder singular que no podien ni tan sols concebre les nacions aristocràtiques; no persuadeix de les seves creences, sinó que les imposa i les fa penetrar en les ànimes per una mena de pressió immensa de l'esperit de la majoria sobre la intel·ligència de cada un”.

Aquestes idees són especialment adients en els dies que corren. La primera –la igualtat com a fonament de les societats democràtiques– ens ha de fer veure i entendre que la crisi profunda que avui assola els pobles d'Occident té la seva última arrel en la desigualtat rampant que, des de l'últim terç del segle XX, s'ha anat consolidant fins arribar a extrems insuportables. És aquesta percepció creixent de la desigualtat social la causa que desencadena la crisi de legitimitat del sistema de democràcia representativa, la que fa créixer la desconfiança en les elits, i la que provoca l'aparició espontània de moviments populistes, aviat encapçalats per espontanis sobrevinguts, alguns dels quals tenen autèntica voluntat de reconduir la situació utilitzant els procediments democràtics i altres no són més que aventurers egòlatres que pretenen imposar des del carrer la seva dictadura personal.

L'altra idea avui suggestiva és que la dictadura de la majoria no deixa de ser dictadura perquè ho sigui de la majoria. El que significa que mai es poden utilitzar procediments per silenciar o reduir la presència de les minories, pervertint –per exemple– el debat parlamentari. Un fenomen que assoleix el nivell de frau més rebutjable quan a una majoria parlamentària no es correspon una majoria social, a causa d'una llei electoral esbiaixada.