La UE davant l'abisme

Les institucions de la Unió Europea han passat uns quants anys sense prendre cap mesura contra el règim de Viktor Orban a Hongria i, amb aquesta passivitat, s'està estrenyent encara més la forca al coll de la seva viabilitat com a espai continental de pau, de seguretat, de defensa dels drets fonamentals i de prosperitat econòmica. Aquesta setmana el Parlament hongarès ha creuat totes les línies vermelles després d'aprovar la detenció sistemàtica de tots els immigrants que entrin al país inclosos els demandants d'asil (també menors), una mesura que, a més de violar drets de la Unió atempta contra la normativa de dret internacional aprovada en el marc de Nacions Unides. No obstant això, a diferència de la portaveu de l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats que ha criticat des del principi la iniciativa, des de la Comissió no han fet cap gest de reprovació. Novament les institucions europees han callat contra els excessos de les autoritats hongareses i també ho fan la majoria dels governs europeus. Potser Angela Merkel ha impulsat una política benefactora cap als refugiats però, amb l'excusa que la CDU forma part de la mateixa família conservadora i democratacristiana que el Fidesz, en cap moment no ha posat obstacles a la deriva autoritària d'Orban que s'expressa no sols contra la immigració sinó contra la mateixa oposició hongaresa. Amb una majoria aclaparadora al Parlament, el Fidesz d'Orban va aconseguir al 2011 aprovar una nova Constitució, concebuda a la mida del programa polític ultranacionalista i ultracatòlic del primer ministre, que obria la porta a una restricció de drets individuals i al control absolut sobre els òrgans superiors de l'estat. La por de la Unió de crear un nou focus de pulsions antieuropeistes que desemboquessin en un nou procés de secessió en plena era del Brexit explica per què els dirigents europeus han desistit d'impulsar en el cas hongarès l'aplicació de l'article 7 del Tractat de la Unió que preveu la suspensió de drets derivats de l'aplicació del dret de la UE en cas de violació greu dels valors que defineixen la Unió, com ara la democràcia o el respecte als drets humans. El resultat ha estat que el nacionalpopulisme capaç de destruir el projecte europeu s'ha estès a d'altres indrets, com a Polònia, i amenaça d'afectar algun dels motors del continent com ara França o Itàlia.

El camí cap a la descomposició del sistema sorgit del Tractat de Roma de 1957 tenia, amb tot, un caire previsible. El procés d'integració no ha impedit que la majoria d'europeus, com deia Luuk van Middelaar, continuïn essent nacionals d'un estat que viuen en aquell estat i tenen un marc cultural, polític i social limitat a aquell estat. Ha esdevingut molt fàcil per als polítics audaços de cadascun dels territoris apel·lar a satisfer els interessos locals immediats dels seus votants per tal d'assolir el poder i culpar els espais transnacionals de les polítiques que els perjudicaven econòmicament, socialment o que es presentaven com una amenaça als seus interessos en tant que nacionals d'un estat. Al capdavall, la Unió ha estat sempre cosa de les elits polítiques, empresarials i intel·lectuals i dels pobres que hi no tenen res a perdre (cosa que inclou nacionals d'estats europeus i nacionals d'altres estats, com s'ha posat de manifest amb la crisi dels refugiats) però les classes mitjanes, les que decideixen eleccions, no han percebut gaires beneficis directes de la integració (els Erasmus o els ajuts derivats de la política agrícola comuna en serien l'excepció) i sí que, en canvi, s'han sentit atacats, sobretot d'ençà de l'inici de la crisi al 2008, per les decisions procedents de Brussel·les.

La percepció que la violació dels valors comuns que uneixen els europeus queda impune potser no fa res més que confirmar la veritable absència d'aquests valors i, a la vegada, pot arribar a suggerir que el benestar i la seguretat de la majoria de la població dels estats es pot assolir millor sense cap tutela externa ni que sigui a costa d'abusar de les minories o d'uns estrangers desposseïts.