No fem el boig

Els atacs indiscriminats contra la població civil que s'esdevenen a tot Europa ja no són cap novetat; alguns són impedits a l'últim moment per les forces antiterroristes, altres provoquen una matança; n'hi ha que són una autèntica operació militar, i n'hi ha d'artesanals, basats en l'ús d'un vehicle pesant o d'una arma blanca –“te'n vas on hi ha reunions i comences a matar a sac”, com li van dir a una noia que ho hauria pogut fer a Catalunya. Però els últims temps, curiosament, els assassins són qualificats ipso facto de malalts mentals, amb una envejable celeritat de diagnosi. Això té un avantatge, que ens estalviem sentir els autoproclamats experts en terrorisme desviant l'atenció cap a la irresolució de cert conflicte fronterer a l'Orient Mitjà o als problemes de certes barriades, i també un inconvenient: si no estem patint una ofensiva bèl·lica, vol dir que haurem de decretar l'estat d'emergència psiquiàtrica. Bromes a part, si la UE vol recuperar la credibilitat perduda i contrarestar la desafecció dels seus ciutadans, la negació de les evidències no sembla una bona política. Ens volen fer creure que alguns atacs, en els quals tothom veu intencionalitat i planificació, no són sinó actes de violència irracional i que no hi ha connexió entre ells. La realitat pot ser terrible però és més senzilla: no estem suportant, indefensos, la caiguda d'uns meteorits, sinó l'escomesa d'un enemic que actua racionalment i deliberadament, contra el qual estem, o hauríem d'estar, en condicions de reaccionar. És a dir que, o els vencem, o estem vençuts.