FRANCESC CABANA
Caçadors de caps
És una figura apareguda fa pocs anys. El terme que dona títol a l'article és la traducció directa de headhunters, el nom que aplicaven les tropes americanes, durant les guerres contra els indis, als caçadors que portaven les cabelleres dels enemics vençuts penjades a la cintura. Com que a Espanya no hi ha hagut indis i les guerres s'han fet contra els moros o contra els catalans, aquí la traducció és cercatalents, que té un toc més digne. Aquests professionals tenen un estoc de directius qualificats que busquen feina o una feina més ben remunerada, i atenen els empresaris que busquen talent i els presenten el catàleg d'oportunitats. El caçador de caps cobra una comissió sobre els ingressos que obtindrà el seu recomanat.
Un defecte d'aquests despatxos és que només s'adrecen a persones amb capacitat d'ocupar els primers nivells en una empresa. No hi ha oferta de personal obrer, de caps de secció ni de caps de màquines. Aquests s'han d'espavilar pel seu compte o bé anar a les oficines oficials d'ocupació. La principal raó d'aquesta discriminació és que es busca l'excel·lència, i el personal subaltern no és excel·lent, per definició. Una conseqüència d'aquest esquema és que els caçadors de caps només aconsegueixen els alts càrrecs de les empreses –catalanes, castellanes o americanes– i que la seva manera política de pensar es deu acostar a la del president dels Estats Units. No m'imagino un caçador de caps d'esquerres, ni tan sols socialdemòcrata.
A la llarga, no em sorprendria que a les empreses industrials fossin els robots els que substituïssin els treballadors no qualificats –ja ho fan, en molts sectors– i els càrrecs directius. Aquells que serien de difícil substitució són els treballadors qualificats i els càrrecs directius de segona línia, que han de tenir una imaginació i una capacitat d'adaptació que jutjo difícil que puguin assimilar els robots. En el cas dels directius, l'empresari demanarà a un robot que parli llengües, que hagi assimilat els conceptes tècnics de les escoles d'empresa, que tingui experiència en ERO –o sigui, en acomiadament de personal– i, per sobre de tot això, que tingui una alta capacitat per guanyar diners. Un robot ho podria fer. Al cap i a la fi, es tracta de treballar amb un capital adequat i un bon producte, que han de proporcionar els propietaris. La resta és un problema de sumar i restar: preu de matèries primeres, despeses del personal obrer i administratiu, preu del producte manufacturat, càlcul de les despeses vinculades a la venda, amortització de la maquinària i d'ell mateix...
Aquest robot serà útil per a la majoria de les empreses, amb algunes excepcions. No ho serà, per exemple, per a les empreses relacionades amb la cultura, ja sigui una editorial o bé la direcció del Liceu, del Teatre Nacional de Catalunya o del Museu d'Art Contemporani. Haurem d'esperar algunes generacions més per veure robots que distingeixin entre una novel·la de Joan Sales i una de policíaca d'un detectiu suec, que tinguin la capacitat de relaxar-se amb un concert de piano de Mozart, etc., etc.
L'article està escrit amb ironia, que és una virtut que tenim els catalans que ens permet dir coses amb un to que no seria acceptable en un context no irònic. Espero que els lectors sàpiguen distingir la ironia amb bona fe d'algunes veritats com temples. Amén.