De reüll
Sixena i el factor Lleida
Mentre a Aragó assaboreixen l'èxit judicial (provisional: aquest concepte no el tenen gaire clar) que els ha permès apoderar-se d'una part dels béns de Sixena, a Catalunya, mal que els pesi, no hi ha cap sensació de derrota. Aquest enverinat conflicte no acabarà bé, però si alguna cosa bona n'estem traient és una nova consciència en la defensa del patrimoni. El tòpic que el català té tendència a recrear-se en un victimisme paralitzant no s'està complint en aquest cas. I n'hi ha d'altres, de lògiques, que no s'estan seguint en la crisi per les obres del monestir. No és Barcelona sinó Lleida la que ha empès el país a plantar cara a l'ofensiva d'Aragó i a rebel·lar-se contra el seu tèrbol interès: la manipulació de la història. La societat civil lleidatana ha donat una lliçó. S'ha mobilitzat amb el mateix ímpetu per protegir tant les obres del Museu de Lleida com les del MNAC (que és a Barcelona, però no és de Barcelona). A la inversa, del MNAC cap al Museu de Lleida, no hi ha hagut tants gestos solidaris. Amplis sectors de la societat catalana s'han apropiat de la veu reivindicativa forjada des de les Terres de Ponent. El mur de la Panadella s'ha difuminat. La perifèria ha desplaçat el centre. I això ha estat possible gràcies a un hummus d'intel·lectualitat (el Lleida power, en diu el periodista Francesc Canosa) que aborda amb lucidesa i convicció qüestions troncals del país. Quedem-nos amb aquesta part positiva de Sixena.