Europa recupera l'alè

El que està en joc a Europa és si les vàlvules d'escapament que han funcionat per tal d'evitar guerres es mantenen o entrem en una situació imprevista en què la raó d'estat torna a prevaldre sobre una pau garantida per la seguretat col·lectiva sota el paraigua nord-americà. Una vàlvula era el pacte transatlàntic, que protegia les democràcies liberals construïdes sobre les runes de la guerra mundial.

Europa quedà dividida en les dues zones d'influència que es repartien entre Washington i Moscou. Una dada interessant il·lustra aquesta dependència. En caure el mur de Berlín, només a l'Alemanya federal hi havia encara un milió de soldats nord-americans. La Sexta Flota dominava la Mediterrània i els arsenals nuclears es repartien entre la Gran Bretanya, França i els països en què l'OTAN instal·lava uns quants míssils de llarg o curt abast.

A l'altra banda, les forces del Pacte de Varsòvia garantien els països del socialisme real que estava protegit i alimentat pel Kremlin. Havia estat tan devastadora la primera part del segle XX que uns i altres s'armaren més enllà de les seves possibilitats per evitar un altre daltabaix.

L'historiador Eric Hobsbawm, marxista fins la seva mort l'any 1912, fa un balanç tenebrós del passat segle que qualifica “com el més sagnant de la història coneguda de la humanitat. La xifra total de morts provocats directament o indirectament per les guerres va arribar a 187 milions de persones, una quantitat equivalent a més del 10 per cent de la població mundial del 1913”.

És aviat per treure conclusions de la política exterior del president Donald Trump, que ha mostrat els seus recels vers la Unitat Europea, s'ha alegrat del Brexit i ha exigit als aliats europeus que augmentin la seva contribució econòmica al cost de la defensa transatlàntica. Trump és un nacionalista econòmic, populista i xenòfob, que no exhibeix cap entusiasme en enfortir el paper de l'OTAN en un temps en què les prioritats no són a Europa sinó a Àsia i a Rússia.

L'augment de les despeses en defensa previstes en els pressupostos presentats és espectacular i fan que les inversions en la seguretat de Trump siguin un seixanta per cent més elevades que la resta de tots els països del món. La insinuació del secretari d'estat, Rex Tillerson, d'entrar en confrontació amb Corea del Nord per aturar els experiments nuclears irresponsables del seu líder, Kim Jong Un, indiquen un canvi de la política militar de Washington que posaria més èmfasi al Pacífic que a l'Atlàntic. En aquest context, Europa haurà de repensar i refer la seva política de defensa.

L'altra vàlvula d'escapament que ha mantingut l'estabilitat política europea ha estat la cohesió interna en els últims seixanta anys. Es compleixen 60 anys del Tractat de Roma i les pors també han entrat en l'imaginari col·lectiu europeu. El Brexit ha significat el primer gran ensurt en la llarga experiència expansiva i d'èxit de la Unió Europea. La capacitat d'atracció dels valors europeus ha fet que centenars de milers de refugiats i immigrants de molts indrets del món truquin a les portes de les fronteres externes per arribar als països amb més possibilitats d'acollida.

El resultats de les eleccions holandeses del dimecres passat a Holanda han fet que minvin les pors sobre el que semblava un creixement imparable dels populismes xenòfobs a l'Europa continental com efecte mimètic del Brexit i la victòria de Trump. No ha estat així, però el populista Geert Wilders ha aconseguit cinc escons més que les últimes eleccions però quatre menys que el seu rècord que aconseguí el 2010. A l'oposició, anirà introduint un discurs que cada cop serà menys estrany en una de les societats més obertes d'Europa fins fa uns anys. És reconfortant que no hagi estat la llista més votada i, també, que marqui una tendència a la baixa de la xenofòbia política.

La confrontació amb la Turquia d'Erdogan, en impedir que dos ministres turcs fessin campanya pel referèndum constitucional entre els turcs que viuen a Holanda, ha afavorit el partit del primer ministre liberal Rutte que haurà de governar en la complexitat d'un Parlament amb tretze partits representats i amb uns laboristes que han rebut una forta patacada, en perdre 29 escons i quedar per sota l'esquerra verda i l'esquerra radical.

Europa ha recuperat l'alè en un any en què les properes eleccions a França i Alemanya poden canviar el gran mapa polític d'un continent que sembla que cada cop vol menys Europa, aixecant murs interns i externs i oblidant aquella reflexió de Jean Monnet quan deia: “les fronteres són les cicatrius de la història.”