Mossé ben Nahman

“Vols fer una pàgina d'esports a El Correo Catalán?” Aquell vell diari, que va desaparèixer el 1985, dedicava als anys setanta unes pàgines a Girona. En Jaume Teixidor, en Pere Madrenys i qui subscriu ens cuidàvem d'informar del que s'esdevenia per aquestes terres, quan aquí només hi havia la premsa diària de Los Sitios. Però ens faltaven les notícies esportives. Llavors ho vàrem proposar a en Miquel Fañanàs; era un xicot esportista i podia cobrir aquell espai, tot i que mai havia publicat. Va acceptar-ho i en endavant el món de l'esport va anar al seu càrrec. Amb el temps va agafar gust a l'escriptura, i és cèlebre aquella facècia quan va escriure un relat en què imaginava que s'havia trencat la presa de Susqueda: el corrent d'aigua desfermada anava avall... i ho arrossegava tot! El relat es va narrar més tard a la ràdio, que ho va difondre amb gran dramatisme com si fos una notícia urgent, de tal manera que algunes persones s'ho varen creure, i fugiren rostos amunt cap als boscos, pel que pogués passar. “Vàrem carregar l'àvia, que estava impedida, al cotxe, i amunt tartana!” L'alarma va agafar fort sobretot a Bescanó, on un equip de futbol enter ho va sentir pel transistor i ho va escampar pel poble, i alguns vilatans fugiren precipitadament!

Però tot plegat va esperonar-lo a continuar escrivint articles periodístics i llibres, i ja té publicades més de vint novel·les. Darrerament s'ha centrat en el passat gironí, que exposa compaginant coneixements històrics amb les escenes que susciten les situacions. Si fa temps se les va haver amb la bruixa de la catedral –que tirava pedres a la processó i Déu va convertir-la en pedra– o amb El gran inquisidor de Girona, ara acaba de publicar Bonastruc, el jueu, on descabdella la història i llegenda d'aquell cèlebre jueu que tenia per nom Mossé ben Nahman però que els cristians anomenaren de la primera manera. És un llibre ben documentat –només cal veure el capítol de fonts consultades– i sobretot fàcil de llegir. Repassant les seves pàgines retrocedim gairebé vuit-cents anys, però hi reconeixem els carrers del call on s'esdevé una part important de la narració, i ens sembla actual.

Ara que els jueus han tornat a ser presents, llogant a la senyora Ensesa els baixos de la casa que havia estat el Foment de Cultura al costat del Museu d'Història, aquest llibre és una baula més per formar-nos una idea d'aquell passat que va deixar empremta a la ciutat. Els jueus varen conviure aquí amb els cristians durant segles amb bona harmonia, i només les maledicències i els interessos econòmics de l'època els obligaren a l'exili. El llibre és així també una certa reparació d'una injustícia històrica.