No fa pas gaire que l'Àngel Ros, l'alcalde de Lleida, es feia passar per catalanista. Era el moment de les lluites internes al PSC per a la successió de Pere Navarro, durant les quals s'anava desmuntant tota sola la farsa del suposat suport socialista al dret a l'autodeterminació. El moment àlgid d'aquella gran mentida va arribar quan es va tractar al Parlament de Catalunya la possibilitat de demanar el vistiplau de Madrid per fer una consulta. El PSC va votar en contra, no de la independència, ni tampoc del dret a decidir, sinó de demanar permís a l'amo –que ja era el súmmum de la poca cosa–. Aleshores Ros, que havia participat en la manifestació de la Diada del 2012, va semblar que afrontava la situació amb dignitat i va abandonar l'escó abans de perpetrar tal incoherència amb el que havia estat dient el partit de cara enfora. Quedaven pocs mesos per dirimir qui substituiria Navarro i aquest moviment el podia fer aparèixer com un líder íntegre i conseqüent. Sembla que parlem d'una altra vida, però d'això fa tot just tres anys. Entremig, el polític lleidatà s'ha quedat sense les regnes del PSC i s'ha clausurat a la Paeria amb el suport de Ciutadans, que d'alguna cosa s'ha de viure. “Segueixo sent socialista i catalanista”, va dir després de fer-ho, com aquell que diu que no és el que sembla quan l'enxampen manxant amb una altra. I si ja no sé què vol dir ser socialista, encara em queda menys clar què és ser catalanista a dia d'avui. Sempre havia cregut en allò que en deia Eugeni Xammar: “Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d'usurpació.” Després de tanta usurpació ja és com parlar dels “cubates”, que abans eren clarament rom amb Coca-Cola i avui poden ser qualsevol mescla a l'atzar. El que em sembla que sí que tinc clar és què no és el catalanisme. Segur que no ho és, de cap de les maneres, la connivència amb la simbologia franquista i la vergonya d'aquests darrers dies.