La cosa

Vaig comptar cinc vegades la paraula cosa en el text que el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras van publicar diumenge passat recordant que a Catalunya el referèndum és irrenunciable. Com més de tres de cada quatre catalans, jo també estic d'acord en el que hi deien, no tant, però, en l'ús com a comodí –jòquer, també en diuen– de la paraula cosa. Escriure-la cinc cops en un text d'uns set mil caràcters és exagerat. Fa que perdi en profunditat, en concreció i en matisos. Avui, que som, diuen, també a la recta final del Procés i que part de la munició que es dispara és a còpia de publicar articles, val la pena esmenar-ho. En el primer cas, haurien pogut escriure acord. En el segon, fet. En el tercer, situació. En el quart, cosa ja m'està bé. En el cinquè, és més complicat; jo hi hauria escrit potser conclusió o potser premissa. Tal com sabem tots els que estimem o que ens interessem per les llengües, els parlants tendim sempre a la comoditat d'utilitzar paraules comodí com cosa. I no cal perquè, com passa també en l'ús excessiu dels verbs cardar o fotre, en substitueixen moltes d'altres. Ens fan, doncs, més pobres lingüísticament i ens acosten a un món d'unanimitats i de generalitzacions tan vagues com els referèndums. És per això que el referèndum de què parlaven en aquell article, el referèndum en què estem d'acord més de tres de cada quatre catalans, el referèndum que el govern convocarà aquest any és un punt de partida i no d'arribada. Perquè, entre els que neguen el dret a convocar-lo, organitzar-lo i fer-lo, què hi ha? L'interès que continuem oprimits en una constitució que els afavoreix, la voluntat de mantenir una ficció d'unitat que fa segles que ha d'apuntalar-se en l'engany, en l'exèrcit o en els tribunals, però no en la llibertat dels que trien què volen ser. Ells encara en diuen Espanya. N'acabarem dient la cosa.