A la franciscana

Amb cinc anys de retard, acabo de rebre el llibre que un frare franciscà que viu i treballa a Jerusalem donà a un amic meu perquè me'l fes arribar. Com si es tractés de recuperar el temps perdut, l'he llegit en dues sessions de tarda. El subtítol del llibre m'ha fet accelerar la lectura, perquè en certa manera hi veia algun paral·lelisme amb nosaltres: Historias amables en el mundo difícil de Tierra Santa. I certament, amb tot això que passa a casa nostra, tan apassionant i tan complicat alhora, en el llibre hi he trobat un optimisme i diria una esperança que encara m'han fet més simpàtics i propers els franciscans. Aquí, a casa, els problemes i impediments, les calúmnies i els malentesos provocats, la persecució i les desqualificacions són el nostre plat del dia de cada dia, tot plegat un gran cabdell. Per als franciscans d'Israel, també: els problemes i els perills són diaris i continuats, la provocació és manifesta, les calúmnies sovintegen i fins molts malentesos solen ser fabricats en contra d'ells. Com que conec l'autor, fra Artemio Vítores, una autoritat de la Custòdia de Terra Santa, em crec a ulls clucs tot el que explica en el llibre. I com que conec el seu tarannà, també em crec la manera que té de prendre's les coses, els maldecaps i les dificultats, un tarannà cent per cent franciscà, sempre pendent de la gran consigna del seu orde: pau i bé.

El llibre és molt senzill (és franciscà) i entranyable. Hi ha tot de situacions tràgiques que “els frares de la corda” aguanten i viuen amb estoïcisme evangèlic, però de l'evangeli original, l'autèntic, el no manipulat ni alleugerit. I això, avui, és una gran excepció, sigui a Jerusalem o a Sant Celoni, a Roma o a Garrigàs. Perquè la majoria de la gent que ens diem cristians, no ens solem pas comportar molt o massa d'acord amb el missatge original. Ep, diguem-ho tot: ni els de baix, que són el que ara en diuen els cristians de base, ni els de dalt, que són les jerarquies del poderós i complicat entramat vaticanista. Ja ho deia el senyor Pla: vint segles de cristianisme, vint segles de processons, sermons, penitències i quaresmes; vint segles de sagraments, de misses, de dogmes i d'adoctrinament i al final, passats vint segles, surten tipus com jo (deia Pla d'ell mateix), que són purs presocràtics: emprenyadors, tocacampanes, frívols, xerraires, superficials, taral·lirots… i demanin.